-Aquest article serà publicat al diari comarcal osonenc El 9Nou el pròxim dilluns 27 d'Octubre de 2008-
Elliott Murphy triomfa més que mai amb la seva setena actuació als Hostalets de Balenyà
El cantant novaiorquès va oferir una actuació de tres hores acompanyat pel seu grup, The Normandy All-Stars.
El divendres a la nit hi havia una cita obligada als Hostalets que va fer que una multitud de totes les edats i nacions (hi havia canadencs, belgues, noruecs i francesos entre els assistents) omplissin el Rockòdrom.
El grup, liderat pel sexagenari cantant (tot i que la seva edat costa de creure quan comença a botar dalt de l’escenari), va sortir amb un quart d’hora de retard però ho va compensar oferint una actuació de tres hores que no va arribar a l’avorriment en cap moment, com ja és costum que faci amb aquesta població amb la qual manté una relació molt especial (tot i que divendres en un moment de confusió es va equivocar amb el nom del poble i va dir que estava actuant a l’Hospitalet).
En el concert es van interpretar, òbviament, cançons del seu últim disc “Notes from the Underground” mesclades amb els molt celebrats clàssics com “Green River”, “Come on Louann”, “Tell Me” o “Never Say Never” i, sorprenentment, peces encara inèdites.
Com que tres hores donen per moltíssim, hi va haver també versions de The Doors, peces desendollades (sense amplificar ni la guitarra ni la veu) i fins i tot solos de pandereta.
La carrera de més de trenta anys del cantant que actualment resideix a París està plena de joies subestimades i ell en si és un diamant en brut ja que no gaudeix de la fama que li pertocaria (el seu gran amic Springsteen en una ocasió va anunciar, abans de que pugés a l’escenari amb ell, que l’Elliott mereixia la posició de la que ell gaudeix).
Tot i així cada cop que torna per aquí hi ha més audiència i més expectació prèvia per al seu concert.
S’ha de dir que els altres tres músics són igual de magnífics que el cantant. Destacar la presència del seu ja amic inseparable Olivier Durand, que és un geni de la guitarra en tota regla.
Un altre cop van demostrar que per sobre de tot ells toquen per passar-s’ho bé, que tot i el què són no tenen cap mena d’actitud de superioritat dalt de l’escenari i que estimen el què fan, i això és el què va enamorar per setè cop el públic dels Hostalets, que ho va fer notar exigint, almenys, tres bisos.
Al finalitzar el concert prop de les dues a la matinada, tots estàvem esperant ja la vuitena actuació d’Elliott Murphy als Hostalets.
domingo, 26 de octubre de 2008
domingo, 5 de octubre de 2008
Crònica concert: Malla No Calla 2008
-Aquest article es publicarà al diari el 9Nou d'Osona el pròxim dilluns 6 d'octubre-
El Malla No Calla gaudeix d’una bona assistència tot i el fred
Dissabte passat es va celebrar, a la pista de futbol de les Escoles de Malla, el concert anual Malla No Calla.
Tot i començar amb una hora i mitja de retard a causa de la projecció del partit del Barça i el fred que feia la cita va gaudir d’una bona assistència. Els primers que van pujar a l’escenari van ser els joveníssims Carrouages, que van mostrar les seves composicions entre el pop i el post-rock i van sorprendre a qui els desconeixia. Després van actuar els Herois de
Els últims d’actuar, abans de que la sessió del DJ Furti posés el punt i final a la festa, van ser els Bandera Negra que sembla que van satisfer el gruix skinhead de l’audiència.
domingo, 28 de septiembre de 2008
Crònica concert: Lavodrama + Delorean
-Aquest article serà publicat, en principi, al diari el 9Nou el dilluns 29 de setembre de 2008-
La festa Rock Action va ser al Pasternak amb Delorean i Lavodrama
La sala Pasternak de Vic va acollir divendres passat una de les festes Rock Action organitzades per la marca de sabates MacBeth.
Van encetar la vetllada, poc després de mitjanit, els saragossans Lavodrama que van demostrar que el seu hardcore melòdic creix molt en directe i que aconsegueix altes cotes d’intensitat i contundència. Malauradament, encara no havia arribat el gruix del públic i no van ser gaires els afortunats que els van veure.
Quan els Delorean van pujar a l’escenari, somrient i saludant cares conegudes (i és que el grup de Zarautz manté una relació especial amb tot un conjunt de gent que els ha anat a veure sempre que han actuat per aquí), ja es veia a venir que tot i que no s’hagués completat l’aforament de la sala la festa seria grossa.
I així va ser, el públic va cantar i ballar al ritme dels vells i ja coneguts temes com “No Name” o “As Times Breaks Off” i va aplaudir les noves composicions encara inèdites.
Tant el públic com la premsa atribueix a aquest grup un dels millors directes de la península i fins i tot es diu que al seu costat han arribat a quedar en ridícul grups internacionals com The Teenagers (concretament al concert conjunt que van fer al País Basc) i ahir es va confirmar, ja que durant una hora aproximada el grup no va parar de tocar, unint les cançons entre elles i transformant-les contínuament, cosa que fa que el seu directe sigui més proper a una sessió de música electrònica o a una jam d’improvisació que no pas a un directe convencional.
Els rumors apunten a que tornen el desembre per les festes de Gurb, a veure si és veritat.
Delorean - Metropolitan Death 3
Llibre: El Buda dels Suburbis (Hanif Kureishi)
El buda dels suburbis, editada l’any 1990, traduïda a vint idiomes diferents i posteriorment adaptada a una sèrie de televisió de quatre capítols amb banda sonora per part de David Bowie té com a protagonista un jove ètnic (com el mateix autor) amb una sexualitat confosa (Karim, protagonista i narrador, detalla nombroses escenes d’un fort caràcter sexual que comparteix amb persones d’ambdós sexes).
Per les característiques de Karim que he esmentat anteriorment, la novel•la es pot comparar amb “La meva preciosa bugaderia”, també del mateix autor.
Karim, tot i tenir orígens ètnics, se sent completament anglès, tot i que tampoc se’n sent orgullós. Juntament amb els seus pares i el seu germà Allie formen una família de classe mitjana que viu a les afores de Londres.
Cal destacar el contingut musical amb el que l’autor capta l’essència del Londres de la dècada dels 70. Amb la decadència del moviment hippie, l’explosió del punk i, fins i tot, l’aparició dels primers snobs.
Així doncs trobem referències com The Who, Rolling Stones, King Crimson, Soft Machine, Frank Zappa, Captain Beefheart, The Kinks, The Faces, Jimmy Hendrix, David Bowie, Jefferson Airplane i els primers grups de l’escena punk (em sembla que entre d’altres hi figuren els The Damned).
El nus de la història comença quan el pare de Karim esdevé una espècie de “mestre budista” i entra en un cercle bohemi que l’acaba portant a deixar la seva dona per fugir amb Eva. Karim decideix anar-se’n amb el seu pare ja que admira a Eva i estima a Charlie, el fill d’aquesta i el noi més admirat de l’institut (amb el qual Charlie ja ha mantingut relacions una vegada).
Mica en mica Karim va entrant en aquest cercle artístic fins que tot explota quan es traslladen a l’interior de Londres (aquest canvi suposa per ells l’arribada del punk, moviment al qual Charlie s’afegeix de seguida). Allà Karim forma part d’una companyia d’actors i la seva fama va pujant fins que s’acaba unint als actors que acompanyen un dels directors teatrals més admirats de l’escena (i que cobreix la part snob de la narració).
No dono més detalls de la història perquè, com sempre, animo al lector a llegir el llibre i deixar-se impregnar.
Per últim cal dir que els personatges secundaris de la història són també molt importants. Com per exemple Charlie, que representa la tendència i durant la narració forma dos grups de música (un de rock ‘n roll i l’altre de punk) que es fan famosos per la seva imatge en comptes de per la seva música, Jamila, la noia amb qui Karim comparteix amistat, relacions i més afiliació al pensament anglès que al pakistanès ja des de ben petit i persona que sempre està lluitant pels seus ideals o bé Changez, el marit que el pare de Jamila va imposar a aquesta i un gandul estúpid en tota regla.
David Bowie - The Buddha of Suburbia
lunes, 22 de septiembre de 2008
Crònica festival: MMVV (InVictro + Sugar Il·legal)
A continuació publicaré dos dels tres articles que he elaborat per al diari comarcal d'Osona El 9Nou sobre el Mercat de Música Viva de Vic. S'han publicat en l'edició del dilluns 22 de Setembre de 2008.
Publicaré l'article referent a l'InVictro i el del Sugar Il·legal. El de la programació oficial, com que no l'he escrit tot jo (principalment només he escrit sobre Comelade, de la part oficial), he decidit no penjar-lo.
Publicaré l'article referent a l'InVictro i el del Sugar Il·legal. El de la programació oficial, com que no l'he escrit tot jo (principalment només he escrit sobre Comelade, de la part oficial), he decidit no penjar-lo.
InVictro, l’escena emergent del Mercat
Juntament amb la programació oficial del Mercat de Música Viva de Vic es van presentar les propostes de l’InVictro. Aquesta part del Mercat programa principalment propostes “indie”, tot i que les seves propostes s’obren a altres estils com el techno o el jazz. Això sí, es limita sobretot a les propostes nacionals més emergents.
Els concerts, tot i les amenaces de pluja, van gaudir d’una bona assistència de públic en general, tot i que els organitzadors lamenten la coincidència amb el BAM de Barcelona ja que, segons ells, atrau al mateix perfil de públic.
A continuació destacarem algunes de les actuacions que es presentaven aquesta edició:
Dijous a la nit va encetar la programació de l’InVictro el grup de post-rock Triulet i, més tard, concretament a mitjanit, en el mateix emplaçament (El Cafè de l’Orfeó) van actuar els prometedors Dunno, que practiquen un indie-rock simpàtic proper al dels ja desapareguts The Libertines. Malauradament, el concert es va haver de suspendre un quart d’hora després de començar a causa de les pluges.
Juntament amb el col·lectiu Indigestió van organitzar, ja divendres, l’original proposta del Club Hipersons, que en aquesta edició va aconseguir ajuntar en un mateix escenari, el del Casino, el cantautor d’anti-folk Peter Thompson i dos músics especialitzats en el flamenc. El concert va ser memorable i la qualitat dels músics, indiscutible.
Més tard, Jose Domingo va presentar el seu particular folk excèntric i bohemi de retirada a Devendra Banhart.
I, per tancar la programació de divendres al Casino, la gran esperança del nou pop en català, Manel. Els finalistes de l’última edició del concurs Sona9 van deixar molt clar que no són un grup qualsevol i que el seu cantant domina la narrativa com pocs ho fan. El públic que omplia l’espai de gom a gom va ovacionar el públic repetides vegades.
Mentrestant, al Claustre de l’Escola d’Arts Le Pianc van fer somriure amb el seu pop amateur que és impossible no comparar amb el dels B-52s.
La tarda de dissabte va començar amb el Sobretaula al Casino. Aquest Sobretaula comptava amb Carlos Cros, que va demostrar tenir una veu extraordinària, i El Chico con
Més tard en aquest escenari hi actuaria Joana Serrat, l’artista emergent més celebrada d’aquests últims anys a la comarca.
El folk intimista de Bikimel va acompanyar als que es van apropar al Claustre de l’Escola d’Arts per reposar una miqueta durant el vespre.
Els Electrotoylets van modernitzar les cançons tradicionals catalanes en clau electrònica i van fer ballar a la gent que es va acostar al Claustre de l’Escola d’Arts per veure’ls a mitjanit.
I la sessió dels osonencs Dies Irae DJ’s al Cafè de l’Orfeó, sota una agradable i fina pluja, va servir com a festa de clausura de l’InVictro d’enguany.
Per cert, la resta de fotografies les podeu veure a la galeria d'Scanner.FM ;)
El Sugar Il·legal Fest triomfa, des de la penombra, sota la torre del Sucre
Un altre any el Sugar Il·legal Fest es va presentar com un festival “punk” que intenta contraprogramar el Mercat sota el lema “La música és un art, no un negoci”.
El nombrós públic jove que va assistir a la vetllada de divendres va poder gaudir de l’anti-folk de The Missing Leech, el pop de Songstore, l’indie-punk del grup de Gurb Furguson, el rock ‘n roll dels Surfin’ Sirles (que hores abans havien actuat a les semifinals del Sona9 dins de la programació oficial) i, sobretot, dels Nueva Vulcano.
Aquest grup, nascut de les cendres d’Aina, va demostrar ser ja tant mític com aquests últims, fent que la seva actuació sigui la més memorable de tot el Mercat i confirmant el seu directe com un dels més potents de
A la nit de dissabte hi van participar grups com F.P., Desperdicios o Els Últims del Dissabte, un grup improvisat pels “organitzadors” que va tancar el Sugar amb una celebració amb petards, ruixades de cava i crits de “molem mogollón” o “l’any que ve estarem de moda” inclosos.
La proposta es consolida, no només pel públic fixe dels actes d’aquesta escena, sinó que també per tothom qui acudeix al Mercat. Tot i així el Sugar prefereix quedar-se en la penombra. Prova d’això és que, durant l’Esmorzar a l’Observatori de dissabte al matí, quan un periodista va afirmar que la nit anterior s’havia trobat un concert de Nueva Vulcano a peu de carrer, hi va haver una exclamació general de tots els que no ho sabien.
L’organització, sempre en el sentit irònic, va demanar que si es feia una ressenya es deixés el festival tant malament com es pogués ja que fins ara ho han fet i, per efecte invers, ha augmentat el públic. Però falten raons per criticar.
PD: Ho sento molt però no tinc fotografies del Sugar Il·legal, vaig preferir no arriscar-me a inundar la càmera de cervesa. I sort que ho vaig fer, perquè a la segona cançó dels Nueva els meus cabells ja regalimaven alcohol.
I de l'InVictro només en tinc una de Manel, qui vulgui veure les de MMVV en general que vagi a la galeria del Club d'Scanner.FM ;)
domingo, 14 de septiembre de 2008
Moda: 080 Barcelona Fashion
Dijous i divendres de la setmana passada, vaig assistir, juntament amb l’Eulàlia Vergés, l’Andrea Bach i la seva germana gran, Carla Bach, al 080 Barcelona Fashion, on varem poder presenciar algunes desfilades molt encertades, d’altres que no tant i fins i tot una perfomance al ritme dels Animal Collective.
Primer de tot dono (un altre cop) les gràcies de la Valeria Cánepa del Showroom que va ser la que em va aconseguir les quatre acreditacions d’invitats, ja que no en varem poder aconseguir de premsa ja que tant per part de Metal com de Tendencias.tv estava tot ple (tot i que ara ja m’he espavilat més i ja tenim el contacte directe per treure uns “All Access” de part de la Txell Miras de cara a les pròximes edicions).
Als actes del dia 5 de setembre (la desfilada de Teresa Helbig, amb vestits que llueixen les protagonistes de Vicky, Cristina, Barcelona i el cocktail inaugural) no hi varem poder assistir ja que no quedaven invitacions ni de part del showroom ni de la pròpia Teresa Helbig. Tot i que, pel què ens va dir en Chema de Teresa Helbig el dia següent, podríem haver passat igualment, ja que van deixar entrar 200 persones més de les que hi havia d’haver en principi.
El motiu pel qual no tingui fotografies de totes les desfilades és el fet de que, com que no tenia acreditació de premsa, en teoria no podia tirar fotografies i molt menys des de la zona de fotògrafs. Tot i així el divendres vaig poder entrar la càmera i, en alguns casos, fins i tot col•locar-me a la zona de fotògrafs.
Les desfilades del dijous 4 de setembre es van inaugurar, amb mitja hora de retard que es va allargar tot el dia (i el dia següent), amb una de les presentacions més boniques (des del meu punt de vista i el de tots amb els que la vaig comentar) dels dos dies, la de Martin Lamothe, titulada “Home Sweet Home”.
La col•lecció s’inspirava en l’obra del fotògraf anglès Martin Parr i es va crear un ambient cosmopolita projectant vídeos de diferents ciutats i barris, sobretot marginals.
Els colors protagonistes de la col•lecció són el beix i els colors pastel (verd, groc, rosa, blau, ...) sense crear estridències. Aquests colors van fer que més d’un pensés amb una possible influència d’El Delgado Buil (que no desfilaven però es trobaven presents al Showroom) a la col•lecció.
A la col•lecció s’hi van veure americanes, oxford bags (els pantalons de la temporada?, jo em segueixo quedant amb el pitillo, ho sento) i pantalons de cintura alta per noia.
La fotografia és del blog de Tendencias.TV:
Es va utilitzar molt el color negre, tot i que també hi van estar presents els colors metal•litzats i els motius florals.
Després d’una llarga espera hi va haver la desfilada d’Oscarleon, que tot i tenir bones intencions (pel fet de col•laborar amb Global Humanitaria per solucionar la problemàtica infantil de Cambodja) i comptar amb l’Irina Lazareanu entre les seves models, va ser la decepció d’aquesta edició del 080.
La desfilada es va obrir amb un discurs i música post-punk i va presentar una petita col•lecció en blanc i negre protagonitzada per samarretes senzilles amb el logo de la nova col•lecció.
Les models portaven estris com màscares de gas durant la desfilada.
Quan va finalitzar la passarel•la, varem poder presenciar la conferència (en anglès, of course) que feien els dos dissenyadors de la firma francesa (el fundador, Lutz, i un dissenyador freelance que es diu David) sobre la història del projecte i el fi de les seves peces de roba. Em saltaré tota la part biogràfica i em concentraré amb la roba.
Els dissenyadors, que em van caure súperbé ja que eren molt senzills i sense cap mena d’ego, van dir que ells pretenien crear roba femenina multifuncional (que serveixi tant per anar a treballar a l’oficina com per assistir a una festa) i que no encaselli la dona en cap mena d’estereotip (sexy, intel•ligent, ...).
Em va sobtar (bé, la veritat és que ja m’ho esperava, però és igual) que després de dir que ells no feien roba per un cos en concret (ja que segons ells el què més importa és l’interior) utilitzessin una model molt prima i guapíssima.
La millor part va ser quan es van decidir, després de tanta xerrera, a presentar algunes de les seves millors peces. Ens varem trobar amb jaquetes informals que es transformaven en vestits de nit, vestits en faldilles, bufandes en mini jerseis de llana, ... sense perdre el seu encant. Davant dels aplaudiments i els “ohs” dels assistents, Lutz va exclamar “I’m feeling like a magician”, doncs gairebé s’hi pot considerar.
Potser no era la millor col•lecció, però sens dubte la més original de tros.
Malauradament, la seva desfilada (protagonitzada per les millors peces de les últimes 15 col•leccions, va ser, juntament amb la d’EBP, la part que no vaig poder veure per culpa dels horaris d’autobús per tornar a Vic.
Després de l’espai que es va deixar perquè la gent dinés, les desfilades van continuar a les 16:30 amb Petar Petrov, que va presentar una col•lecció predominada pel blanc, el negre (amb efecte cuir) i els pantalons estrets que no arribaven a “pitillo”. Es trencava la monotonia amb algun toc de color de tons vermellosos i blavosos (aquests últims, juntament amb el blanc donaven un toc mariner a la col•lecció).
Les peces de roba eren llises (pel què fa a estampats) o bé amb ratlles primes.
Un clar exemple que de que es pot crear roba bonica sense recórrer a gaires complicacions.
Les desfilades següents van esdevenir un pack de tres dissenyadors que van presentar les seves col•leccions sense que la gent hagués de sortir de l’espai entre desfilada i desfilada, suposo que va ser per guanyar temps.
Andrea Llosa va presentar la seva col•lecció titulada: “La Puerta de Berlín”. L’ambientació va ser molt urbana (amb imatges d’escales, avions i gratacels i música techno).
Per a acolorir la roba es va recórrer a l’escala de grisos afegint algun toc àcid (rosa, lima, ...) que feia ressaltar les peces. Algun vestit també va recórrer als colors arenosos i els motius florals. Es va explotar molt la combinació del vestit per sobre els genolls amb els leggins.
Tot seguit ens varem trobar amb la col•lecció més dramàtica (el seu títol, “Viudas”, ja ho deia tot) del 080 Barcelona Fashion. La de Manuel Bolaño.
Es va ambientar, com no podia ser d’una altra manera, la desfilada amb imatges d’enterraments amb blanc i negre per donar pas a una col•lecció molt sòbria formada únicament pel color negre (a excepció d’alguna camisa blanca) que contrastava amb la pal•lidesa de les models i els vestits voluminosos per sota els genolls.
S’hi va afegir algun detall com barrets de copa o bé vels i, pel què fa al maquillatge, un efecte molt aconseguit de llàgrimes a les galtes.
Tot i que la col•lecció no em va agradar pel fet de ser tant negativa, he de reconèixer que el treball del dissenyador és excel•lent i que donarà molt a parlar.
La fotografia és de Tendencias.TV:
I per tancar el “pack”, la presentació de Nerea Lurgain. La col•lecció girava entorn de la música, com s’endevinava per les imatges projectades de tecles de pianos en blanc i negre o bé flautes travesseres en flames i els accessoris musicals (des de fundes d’instruments a sintetitzadors i guitarres).
El color protagonista va ser el blau (a part d’altres colors vius i en algunes peces, els tons beixos). Les models van utilitzar “pitillos” o bé malles, i va ser curiós com s’utilitzaven boxers i malles amb el mateix color/estampat deixant un tros de carn entremig.
-
El divendres 5 es va inaugurar amb les presentacions dels set joves dissenyadors que formen l’Escola Bressol.
La col•lecció d’Imma Vallverdú, titulada “NinesDolls”, intentava mostrar els diferents rols que la dona desenvolupa com a nina al llarg de la història.
La seva roba estava caracteritzada per tenir diferents “recargolins”.
La col•lecció que em va agradar moltíssim va ser la de Crommorc (darrera d’aquest nom s’hi amaguen les dissenyadores Carolina Caralt i Rosa Tharrats), títulada “Kaleidoscopi”. La col•lecció estava integrada per roba majoritàriament “oversize” (o conjunts de samarretes “oversize” amb pantalons estrets), de colors arenosos (amb estampats d’estil lleopard) i tons grisos.
La fotografia és d’Agente-K:
La col•lecció “Yumeji’s”, de Lola Cuello, va fer servir els vestits “senzills” (pel què fa a textures i estampats) de tons grisos. Es va utilitzar bastant el conjunt d’un vestit per sota els genolls amb uns pantalons estrets a sota.
La conclusió que vaig treure de la col•lecció “Love Me and Love My Dog”, autodefinida com a “Sport Deluxe” per la seva dissenyadora, la holandesa Krizia Robustella, va ser que encantarà a Paris Hilton pel fet de que els protagonistes eren els jerseis amples i còmodes de colors blanc i rosa amb estampats de gossos i onomatopeies emeses per aquests.
Stefania Borrás va presentar la seva col•lecció “Protect Me with Cockaigne” on es van utilitzar els teixits (seda, cotó) i els colors (rosa pastel o groc pàl•lid) de la naturalesa.
El dissenyador Guillén Doz (alter ego d’Arturo Guillén), en canvi, va utilitzar molt els colors metal•litzats (plata, blau, or) per als seus vestits voluminosos que arribaven a l’altura dels genolls o bé per als leggins que hi havia sota.
I, per tancar l’Escola Bressol, la dissenyadora Cristiana Lapi va presentar la seva col•lecció “XXY”, caracteritzada per els contrastos entre blanc i negre i per les asimetries entre el masculí i el femení.
Cap a les 12:30 es va presentar una altra de les millor col•leccions del 080 Barcelona Fashion, la de Bambi by Laura. I quina millor manera d’ambientar-la que convidant a la cantant revelació de l’any Lourdes Hernández (Russian Red) a musicar la desfilada.
Va ser tot un detall deixar que toqués primer una cançó sola (em refereixo a que tocava ella sense que ningú desfilés) perquè la gent tingués temps d’escoltar-la més estona. En total em sembla que va tocar tres cançons, la versió de “Girls Just Wanna Have Fun”, “Cigarettes” i “Nice Thick Feathers” (aquesta última és la que sona de fons a l’últim anunci de la marca de gelats Häagen Dasz).
La col•lecció es va caracteritzar com una renovació de l’estil mariner en la roba femenina. Per tant, varem trobar molt blau i blanc (i, puntualment, lila en algun vestit) i moltes reinvencions del clàssic banyador femení.
En general, una col•lecció molt agradable i fresca.
La presentació de Gori de Palma potser no va ser la millor pel què fa a roba, però sí (i de tros) que va sobresortir pel què fa a nivell d’escenificació.
Era la primera vegada que assistia a una desfilada del dissenyador, però pel què tinc entès ell es caracteritza per ser provocador.
Al principi em vaig estranyar que a les pantalles es projectessin imatges de la naturalesa (cosa que es podria entendre pel fet de que tot el què està relacionat amb la natura s’ha posat de moda, però que desentona molt amb el dissenyador), però tant bon punt van començar a sortir les models les imatges van canviar a les d’una ciutat molt industrial i la música també va esdevenir industrial i molt tensa (Throbbing Gristle?).
Pel què fa a la roba varem trobar, com no, un absolutisme del negre pel què fa al color. Els pantalons de cintura negre, les transparències, els vestits amb gran volum esfèric, les bosses de mà grosses com a complement i les ironies a Marc Jacobs i Chanel en forma de samarreta també hi van estar presents.
Després de l’espai de temps que es va deixar perquè la gent dinés, hi va haver la perfomance de la dissenyadora catalana Txell Miras. Com era d’esperar hi havia molts convidats, entre ells el polític Artur Mas. La perfomance es basava en una ballarina que, al ritme frenètic de la cançó “Peacebone” dels magnífics Animal Collective, es va anar traient les peces de la dissenyadora una a una.
Va ser curiós veure una mostra de dansa contemporània com aquesta al 080 Barcelona Fashion, però la perfomance va ser insuficient pel què fa a presentació de roba.
La de presentació de David Steinhorst es va caracteritzar per l’elegància, els vestits per sota els genolls, els colors grisos, blaus i beixos i, sobretot, per l’originalitat que hi havia darrera de totes aquelles cremalleres reconvertides en bufandes i detalls dels vestits.
Inspirada per l’obra “The Last Man”, de Mary Shelley, les models van desfilar, sobre la música de Portishead, vestits caracteritzats pels seus peculiars plecs i els puntuals contrastos entre blanc i negre (pel què fa a colors també hi havia grisos i blaus).
I després d’això encara hi havia les passarel•les del ModaFAD a partir de les 20:00h i la festa de clausura (amb barra lliure, els dissenyadors i les models) al Roxy Club a partir de mitjanit. Encara que no hi pogués anar (per culpa del maleït transport), vaig reservar dues invitacions a nom meu a la llista d’invitats del Roxy Club sota les 6 reserves de l’Alex Ceball per si de cas. Encara que al final no es van aprofitar.
Animal Collective – Peacebone
Primer de tot dono (un altre cop) les gràcies de la Valeria Cánepa del Showroom que va ser la que em va aconseguir les quatre acreditacions d’invitats, ja que no en varem poder aconseguir de premsa ja que tant per part de Metal com de Tendencias.tv estava tot ple (tot i que ara ja m’he espavilat més i ja tenim el contacte directe per treure uns “All Access” de part de la Txell Miras de cara a les pròximes edicions).
Als actes del dia 5 de setembre (la desfilada de Teresa Helbig, amb vestits que llueixen les protagonistes de Vicky, Cristina, Barcelona i el cocktail inaugural) no hi varem poder assistir ja que no quedaven invitacions ni de part del showroom ni de la pròpia Teresa Helbig. Tot i que, pel què ens va dir en Chema de Teresa Helbig el dia següent, podríem haver passat igualment, ja que van deixar entrar 200 persones més de les que hi havia d’haver en principi.
El motiu pel qual no tingui fotografies de totes les desfilades és el fet de que, com que no tenia acreditació de premsa, en teoria no podia tirar fotografies i molt menys des de la zona de fotògrafs. Tot i així el divendres vaig poder entrar la càmera i, en alguns casos, fins i tot col•locar-me a la zona de fotògrafs.
Les desfilades del dijous 4 de setembre es van inaugurar, amb mitja hora de retard que es va allargar tot el dia (i el dia següent), amb una de les presentacions més boniques (des del meu punt de vista i el de tots amb els que la vaig comentar) dels dos dies, la de Martin Lamothe, titulada “Home Sweet Home”.
La col•lecció s’inspirava en l’obra del fotògraf anglès Martin Parr i es va crear un ambient cosmopolita projectant vídeos de diferents ciutats i barris, sobretot marginals.
Els colors protagonistes de la col•lecció són el beix i els colors pastel (verd, groc, rosa, blau, ...) sense crear estridències. Aquests colors van fer que més d’un pensés amb una possible influència d’El Delgado Buil (que no desfilaven però es trobaven presents al Showroom) a la col•lecció.
A la col•lecció s’hi van veure americanes, oxford bags (els pantalons de la temporada?, jo em segueixo quedant amb el pitillo, ho sento) i pantalons de cintura alta per noia.
La fotografia és del blog de Tendencias.TV:
Es va utilitzar molt el color negre, tot i que també hi van estar presents els colors metal•litzats i els motius florals.
Després d’una llarga espera hi va haver la desfilada d’Oscarleon, que tot i tenir bones intencions (pel fet de col•laborar amb Global Humanitaria per solucionar la problemàtica infantil de Cambodja) i comptar amb l’Irina Lazareanu entre les seves models, va ser la decepció d’aquesta edició del 080.
La desfilada es va obrir amb un discurs i música post-punk i va presentar una petita col•lecció en blanc i negre protagonitzada per samarretes senzilles amb el logo de la nova col•lecció.
Les models portaven estris com màscares de gas durant la desfilada.
Quan va finalitzar la passarel•la, varem poder presenciar la conferència (en anglès, of course) que feien els dos dissenyadors de la firma francesa (el fundador, Lutz, i un dissenyador freelance que es diu David) sobre la història del projecte i el fi de les seves peces de roba. Em saltaré tota la part biogràfica i em concentraré amb la roba.
Els dissenyadors, que em van caure súperbé ja que eren molt senzills i sense cap mena d’ego, van dir que ells pretenien crear roba femenina multifuncional (que serveixi tant per anar a treballar a l’oficina com per assistir a una festa) i que no encaselli la dona en cap mena d’estereotip (sexy, intel•ligent, ...).
Em va sobtar (bé, la veritat és que ja m’ho esperava, però és igual) que després de dir que ells no feien roba per un cos en concret (ja que segons ells el què més importa és l’interior) utilitzessin una model molt prima i guapíssima.
La millor part va ser quan es van decidir, després de tanta xerrera, a presentar algunes de les seves millors peces. Ens varem trobar amb jaquetes informals que es transformaven en vestits de nit, vestits en faldilles, bufandes en mini jerseis de llana, ... sense perdre el seu encant. Davant dels aplaudiments i els “ohs” dels assistents, Lutz va exclamar “I’m feeling like a magician”, doncs gairebé s’hi pot considerar.
Potser no era la millor col•lecció, però sens dubte la més original de tros.
Malauradament, la seva desfilada (protagonitzada per les millors peces de les últimes 15 col•leccions, va ser, juntament amb la d’EBP, la part que no vaig poder veure per culpa dels horaris d’autobús per tornar a Vic.
Després de l’espai que es va deixar perquè la gent dinés, les desfilades van continuar a les 16:30 amb Petar Petrov, que va presentar una col•lecció predominada pel blanc, el negre (amb efecte cuir) i els pantalons estrets que no arribaven a “pitillo”. Es trencava la monotonia amb algun toc de color de tons vermellosos i blavosos (aquests últims, juntament amb el blanc donaven un toc mariner a la col•lecció).
Les peces de roba eren llises (pel què fa a estampats) o bé amb ratlles primes.
Un clar exemple que de que es pot crear roba bonica sense recórrer a gaires complicacions.
Les desfilades següents van esdevenir un pack de tres dissenyadors que van presentar les seves col•leccions sense que la gent hagués de sortir de l’espai entre desfilada i desfilada, suposo que va ser per guanyar temps.
Andrea Llosa va presentar la seva col•lecció titulada: “La Puerta de Berlín”. L’ambientació va ser molt urbana (amb imatges d’escales, avions i gratacels i música techno).
Per a acolorir la roba es va recórrer a l’escala de grisos afegint algun toc àcid (rosa, lima, ...) que feia ressaltar les peces. Algun vestit també va recórrer als colors arenosos i els motius florals. Es va explotar molt la combinació del vestit per sobre els genolls amb els leggins.
Tot seguit ens varem trobar amb la col•lecció més dramàtica (el seu títol, “Viudas”, ja ho deia tot) del 080 Barcelona Fashion. La de Manuel Bolaño.
Es va ambientar, com no podia ser d’una altra manera, la desfilada amb imatges d’enterraments amb blanc i negre per donar pas a una col•lecció molt sòbria formada únicament pel color negre (a excepció d’alguna camisa blanca) que contrastava amb la pal•lidesa de les models i els vestits voluminosos per sota els genolls.
S’hi va afegir algun detall com barrets de copa o bé vels i, pel què fa al maquillatge, un efecte molt aconseguit de llàgrimes a les galtes.
Tot i que la col•lecció no em va agradar pel fet de ser tant negativa, he de reconèixer que el treball del dissenyador és excel•lent i que donarà molt a parlar.
La fotografia és de Tendencias.TV:
I per tancar el “pack”, la presentació de Nerea Lurgain. La col•lecció girava entorn de la música, com s’endevinava per les imatges projectades de tecles de pianos en blanc i negre o bé flautes travesseres en flames i els accessoris musicals (des de fundes d’instruments a sintetitzadors i guitarres).
El color protagonista va ser el blau (a part d’altres colors vius i en algunes peces, els tons beixos). Les models van utilitzar “pitillos” o bé malles, i va ser curiós com s’utilitzaven boxers i malles amb el mateix color/estampat deixant un tros de carn entremig.
-
El divendres 5 es va inaugurar amb les presentacions dels set joves dissenyadors que formen l’Escola Bressol.
La col•lecció d’Imma Vallverdú, titulada “NinesDolls”, intentava mostrar els diferents rols que la dona desenvolupa com a nina al llarg de la història.
La seva roba estava caracteritzada per tenir diferents “recargolins”.
La col•lecció que em va agradar moltíssim va ser la de Crommorc (darrera d’aquest nom s’hi amaguen les dissenyadores Carolina Caralt i Rosa Tharrats), títulada “Kaleidoscopi”. La col•lecció estava integrada per roba majoritàriament “oversize” (o conjunts de samarretes “oversize” amb pantalons estrets), de colors arenosos (amb estampats d’estil lleopard) i tons grisos.
La fotografia és d’Agente-K:
La col•lecció “Yumeji’s”, de Lola Cuello, va fer servir els vestits “senzills” (pel què fa a textures i estampats) de tons grisos. Es va utilitzar bastant el conjunt d’un vestit per sota els genolls amb uns pantalons estrets a sota.
La conclusió que vaig treure de la col•lecció “Love Me and Love My Dog”, autodefinida com a “Sport Deluxe” per la seva dissenyadora, la holandesa Krizia Robustella, va ser que encantarà a Paris Hilton pel fet de que els protagonistes eren els jerseis amples i còmodes de colors blanc i rosa amb estampats de gossos i onomatopeies emeses per aquests.
Stefania Borrás va presentar la seva col•lecció “Protect Me with Cockaigne” on es van utilitzar els teixits (seda, cotó) i els colors (rosa pastel o groc pàl•lid) de la naturalesa.
El dissenyador Guillén Doz (alter ego d’Arturo Guillén), en canvi, va utilitzar molt els colors metal•litzats (plata, blau, or) per als seus vestits voluminosos que arribaven a l’altura dels genolls o bé per als leggins que hi havia sota.
I, per tancar l’Escola Bressol, la dissenyadora Cristiana Lapi va presentar la seva col•lecció “XXY”, caracteritzada per els contrastos entre blanc i negre i per les asimetries entre el masculí i el femení.
Cap a les 12:30 es va presentar una altra de les millor col•leccions del 080 Barcelona Fashion, la de Bambi by Laura. I quina millor manera d’ambientar-la que convidant a la cantant revelació de l’any Lourdes Hernández (Russian Red) a musicar la desfilada.
Va ser tot un detall deixar que toqués primer una cançó sola (em refereixo a que tocava ella sense que ningú desfilés) perquè la gent tingués temps d’escoltar-la més estona. En total em sembla que va tocar tres cançons, la versió de “Girls Just Wanna Have Fun”, “Cigarettes” i “Nice Thick Feathers” (aquesta última és la que sona de fons a l’últim anunci de la marca de gelats Häagen Dasz).
La col•lecció es va caracteritzar com una renovació de l’estil mariner en la roba femenina. Per tant, varem trobar molt blau i blanc (i, puntualment, lila en algun vestit) i moltes reinvencions del clàssic banyador femení.
En general, una col•lecció molt agradable i fresca.
La presentació de Gori de Palma potser no va ser la millor pel què fa a roba, però sí (i de tros) que va sobresortir pel què fa a nivell d’escenificació.
Era la primera vegada que assistia a una desfilada del dissenyador, però pel què tinc entès ell es caracteritza per ser provocador.
Al principi em vaig estranyar que a les pantalles es projectessin imatges de la naturalesa (cosa que es podria entendre pel fet de que tot el què està relacionat amb la natura s’ha posat de moda, però que desentona molt amb el dissenyador), però tant bon punt van començar a sortir les models les imatges van canviar a les d’una ciutat molt industrial i la música també va esdevenir industrial i molt tensa (Throbbing Gristle?).
Pel què fa a la roba varem trobar, com no, un absolutisme del negre pel què fa al color. Els pantalons de cintura negre, les transparències, els vestits amb gran volum esfèric, les bosses de mà grosses com a complement i les ironies a Marc Jacobs i Chanel en forma de samarreta també hi van estar presents.
Després de l’espai de temps que es va deixar perquè la gent dinés, hi va haver la perfomance de la dissenyadora catalana Txell Miras. Com era d’esperar hi havia molts convidats, entre ells el polític Artur Mas. La perfomance es basava en una ballarina que, al ritme frenètic de la cançó “Peacebone” dels magnífics Animal Collective, es va anar traient les peces de la dissenyadora una a una.
Va ser curiós veure una mostra de dansa contemporània com aquesta al 080 Barcelona Fashion, però la perfomance va ser insuficient pel què fa a presentació de roba.
La de presentació de David Steinhorst es va caracteritzar per l’elegància, els vestits per sota els genolls, els colors grisos, blaus i beixos i, sobretot, per l’originalitat que hi havia darrera de totes aquelles cremalleres reconvertides en bufandes i detalls dels vestits.
Inspirada per l’obra “The Last Man”, de Mary Shelley, les models van desfilar, sobre la música de Portishead, vestits caracteritzats pels seus peculiars plecs i els puntuals contrastos entre blanc i negre (pel què fa a colors també hi havia grisos i blaus).
I després d’això encara hi havia les passarel•les del ModaFAD a partir de les 20:00h i la festa de clausura (amb barra lliure, els dissenyadors i les models) al Roxy Club a partir de mitjanit. Encara que no hi pogués anar (per culpa del maleït transport), vaig reservar dues invitacions a nom meu a la llista d’invitats del Roxy Club sota les 6 reserves de l’Alex Ceball per si de cas. Encara que al final no es van aprofitar.
Animal Collective – Peacebone
martes, 9 de septiembre de 2008
Crònica festival: Música Lleu 2008
La primera edició del festival Música Lleu de Manlleu, que es presentava com un festival independent en els dos possibles sentits de la paraula: “indie” i “independentista”, va tenir lloc el passat cap de setmana (5 i 6 de Setembre).
Jo vaig assistir a la primera de les dues jornades i aquí està la crònica que n’he fet:
Primer de tot cal dir que la idea de presentar grups emergents en català és molt bona, igual que la de potenciar els concerts de grups de “l’escena alternativa”. Tot i així, el jove de Manlleu que va organitzar l’acte es va equivocar en els dies que el va programar, ja que en el mateix cap de setmana hi havia el F.A.T. a Sta. Eugènia de Berga (amb grups com Projet Lafaille, Kitsch o el Cabaret Electrónico) i el Come on Fletia de Sant Vicenç de Torelló (The Unfinished Sympathy, The Right Ons, Choo Choo i Fortune Tellers), ambdós gratuïts quan l’entrada al Música Lleu valia 5€ (un dia) o 8€ (els dos).
Aquesta va ser la causa de que divendres hi haguessin unes 100 persones com a molt.
Pel què fa a l’aspecte musical, van obrir El Petit de Cal Eril que van oferir un concert de folk experimental intimista. Amb un cantant que amb la seva tranquil·litat extrema va ironitzar l’afluència de públic dient que tot allò era massa fort per ells, que fins ara no havien actuat mai en un festival de nit (com si del Primavera Sound es tractés).
Les seves bones idees em van recordar a estones als Albaialeix, tot i així no em van acabar de convèncer (potser ho farien més en un Casino o una Jazz Cava).
Després d’ells van pujar a l’escenari els Tupolev. En altres paraules el nou projecte del cantant de Sapo. Demano perdó anticipat per als que tinguin quelcom relacionat amb el grup, però és que el seu concert em desagradar fins al punt de que m’hagués d’amagar als lavabos (on, sorpresa!, em vaig trobar tots els meus companys que es trobaven com jo) per no sentir-los. Rock contundent amb coreografies robòtiques per part del cantant (almenys vaig passar una bona estona intentant imitar-lo).
El moment àlgid del concert va ser quan el cantant va començar a cridar: “Feu soroll!” a les 50 persones que hi havia en aquell moment, de les quals com a molt 10 estaven pendents del concert.
I, finalment, van pujar a l’escenari els caps de cartell de la nit, del festival i raó per la qual vaig assistir a la vetllada de divendres, Nisei. Els barcelonins van fer el què s’esperava d’ells, tot i que per al meu gust els hi va faltar un pèl d’intensitat pel fet de que la bateria no sonava prou alt. El concert va durar una horeta, comptant els deu minuts de problemes tècnics que van tenir amb el delay per grabar la trompeta de cara a la última cançó que van interpretar, “Aquest joc”, que justament obre el seu últim disc “Continents”.
El vídeo és de l'actuació de Nisei a "Los conciertos de Radio 3". Interpreten la cançó "Aquest Joc".
lunes, 1 de septiembre de 2008
Crònica concert: Miyagui
Demano disculpes per a publicar la crònica tant tard, però estava esperant la publicació d'unes fotos a un altre blog (quan es pengin ja posaré al meu fotolog, visiteu-lo).
El text és molt breu, però és l'extensió que em va exigir el diari comarcal d'Osona i el Ripollès. L'article es va publicar en aquest diari el passat divendres 29 d'Agost.
"El grup osonenc Miyagui va oferir, dimarts passat a La Torratxa, el què ells van definir com un assaig-concert. El motiu d’aquest era presentar al públic més pròxim al grup el concert preparat per la seva actuació al Teatre Grec dins del Festival Mas i Mas, probablement el concert més ambiciós que han fet fins ara.
El concert va estar carregat de pop alhora melòdic i contundent, amb els tocs de jazz que caracteritzen al grup. A part de les cançons del seu primer disc, van oferir algunes simpàtiques però efectives versions de Johnny Cash o Kylie Minogue, per exemple.
Amb aquest concert va quedar demostrada la qualitat del projecte i el rodatge que porten al darrere per aquesta cita tant important al Grec."
I, a continuació, poso tres de les fotografies que vaig fer durant el concert.
Es publicaran totes pròximament al blog de La Torratxa.
El text és molt breu, però és l'extensió que em va exigir el diari comarcal d'Osona i el Ripollès. L'article es va publicar en aquest diari el passat divendres 29 d'Agost.
"El grup osonenc Miyagui va oferir, dimarts passat a La Torratxa, el què ells van definir com un assaig-concert. El motiu d’aquest era presentar al públic més pròxim al grup el concert preparat per la seva actuació al Teatre Grec dins del Festival Mas i Mas, probablement el concert més ambiciós que han fet fins ara.
El concert va estar carregat de pop alhora melòdic i contundent, amb els tocs de jazz que caracteritzen al grup. A part de les cançons del seu primer disc, van oferir algunes simpàtiques però efectives versions de Johnny Cash o Kylie Minogue, per exemple.
Amb aquest concert va quedar demostrada la qualitat del projecte i el rodatge que porten al darrere per aquesta cita tant important al Grec."
I, a continuació, poso tres de les fotografies que vaig fer durant el concert.
Es publicaran totes pròximament al blog de La Torratxa.
jueves, 28 de agosto de 2008
Crònica concert: Nueva Vulcano + Arcwelder
Ahir dimarts 27 d’Agost hi va haver el què podria haver sigut una festa de presentació del Sant Feliu Fest al Sidecar. Només que no estava organitzada per la gent del festival (tot i que, com van dir els Nueva Vulcano, no van tenir cap problema amb que un dels grups estrella del seu festival, Arcwelder, toqués uns dies abans a Barcelona), sinó que el van organitzar els mateixos Nueva Vulcano.
En principi havia de ser un concert de tornada a les nostres terres després de la seva gira amb The Life And Times pels EEUU, i per això van tocar el mateix repertori que interpretaven a la gira, però després se’ls hi va acudir de dir als Arcwelder de tocar-hi també.
Malauradament, tot i tenir uns convidats de luxe com Arcwelder i un preu d’entrada baratíssim 6€, no es va aconseguir el mateix ple que quan van actuar els Nueva Vulcano sols abans de marxar als EEUU (no vaig portar la càmera fotogràfica per por de que amb l’aglomeració que no hi va haver se’m trenqués).
El concert va començar amb uns tres quarts d’hora de retard amb uns Nueva Vulcano que van tocar més ràpid i menys estona que mai. Suposo que com que s’havia d’acabar el concert a les 00:30 forçadament van fer-ho per a deixar més temps als Arcwelder. Va ser mala sort, ja que els Nueva Vulcano són un dels grups amb millor directe de l’estat. Tot i així el públic va cantar cançons com “Mano Izquierda” o “El día de mañana”.
Després de l’actuació fugaç dels Nueva, els Arcwelder es van presentar i van donar les gràcies amb un català bastant correcte. I després d’això doncs una bona horeta de post-hardcore amb cops de cap que recordava a Nirvana, Shellac, Pelican, ... , noies amb camises grunge passant per sobre el públic i fins i tot algun pogo al final de tot, quan el públic es va acabar d’animar a partir de la cançó “Cranberry Sauce”.
A més de l’intensitat que ofereixen els Arcwelder també s’ha de tenir en compte que són un grup de culte molt difícil de veure ja que només ofereixen 4 o 5 actuacions a l’any a tot el món (ells són de Minneapolis i per això és molta sort que dues d’aquestes comptades actuacions siguin a Catalunya).
Després d’un bis demanat corejant “Oé, oéoéoé, ...” tot va acabar tal i com comença el seu mític disc “Pull”, amb la cançó “Trust” i una part del públic entregadíssima (amb els tres Nueva Vulcano allà al mig) cridant i botant.
Tal i com l’ocasió mereixia.
En principi havia de ser un concert de tornada a les nostres terres després de la seva gira amb The Life And Times pels EEUU, i per això van tocar el mateix repertori que interpretaven a la gira, però després se’ls hi va acudir de dir als Arcwelder de tocar-hi també.
Malauradament, tot i tenir uns convidats de luxe com Arcwelder i un preu d’entrada baratíssim 6€, no es va aconseguir el mateix ple que quan van actuar els Nueva Vulcano sols abans de marxar als EEUU (no vaig portar la càmera fotogràfica per por de que amb l’aglomeració que no hi va haver se’m trenqués).
El concert va començar amb uns tres quarts d’hora de retard amb uns Nueva Vulcano que van tocar més ràpid i menys estona que mai. Suposo que com que s’havia d’acabar el concert a les 00:30 forçadament van fer-ho per a deixar més temps als Arcwelder. Va ser mala sort, ja que els Nueva Vulcano són un dels grups amb millor directe de l’estat. Tot i així el públic va cantar cançons com “Mano Izquierda” o “El día de mañana”.
Després de l’actuació fugaç dels Nueva, els Arcwelder es van presentar i van donar les gràcies amb un català bastant correcte. I després d’això doncs una bona horeta de post-hardcore amb cops de cap que recordava a Nirvana, Shellac, Pelican, ... , noies amb camises grunge passant per sobre el públic i fins i tot algun pogo al final de tot, quan el públic es va acabar d’animar a partir de la cançó “Cranberry Sauce”.
A més de l’intensitat que ofereixen els Arcwelder també s’ha de tenir en compte que són un grup de culte molt difícil de veure ja que només ofereixen 4 o 5 actuacions a l’any a tot el món (ells són de Minneapolis i per això és molta sort que dues d’aquestes comptades actuacions siguin a Catalunya).
Després d’un bis demanat corejant “Oé, oéoéoé, ...” tot va acabar tal i com comença el seu mític disc “Pull”, amb la cançó “Trust” i una part del públic entregadíssima (amb els tres Nueva Vulcano allà al mig) cridant i botant.
Tal i com l’ocasió mereixia.
lunes, 25 de agosto de 2008
Joan Miquel Oliver: El Misteri de l'Amor
El Misteri de l’Amor, primera novel•la del compositor i lletrista d’Antònia Font, el mallorquí Joan Miquel Oliver, es presenta com una successió de fets sense ni principi ni final (i gran part d’ells també sense sentit) en forma pop i post-moderna, clares proves d’això són les mencions a les cues VIP del Razzmatazz, les festes privades d’artistes, el myspace i als DJs carregats de tripis que apareixen a la novel•la.
L’obra va precedida de la polèmica (polèmica intencionada?) nota: “L'editor vol fer constar que algunes de les solucions ortogràfiques adoptades en l'edició de 'El misteri de l'amor' s'escapen de les normes d'estil de la col•lecció 'Narrativa' d'Empúries. L'editorial ha respectat el criteri lliure amb què l'autor ha preferit transcriure certs estats onírics, monòlegs interiors, diàlegs i certes incorreccions lèxiques, sempre deliberades i controlades.”
La nota, que fa referència a les faltes d’ortografia pel què fa a puntuació, majúscules i barbarismes (l’absència gairebé total de punts i apart del llibre i també alguns barbarismes m’han recordat alguns textos del, aquest sí, geni Quim Monzó) del text ha fet que alguns autors de l’editorial la qualifiquessin d’irrespectuosa i mancada de respecte cap a l’autor. Oliver, en canvi, diu que no li fa gens de nosa ja que ell creu que l’escriptura no ha de ser automàtica sinó que ha de ser tal i com surt, i que a ell li surt així i que també és una qüestió d’estètica, aspecte que ell troba essencial en un llibre. Per això sembla que se senti afalagat per la nota, ja que la veu com un reconeixement a l’estètica del seu text.
Ja començada la història de seguida es capta que l’autor forma part de l’univers d’Antònia Font, ja que abunden les combinacions d’elements fantasiosos i exòtics (amb segon i tercer sentit, que per això és llicenciat en Filosofia) amb elements de la vida quotidiana, cosa que caracteritza les lletres del grup. En alguns casos, segons el meu punt de vista, això se li escapa de les mans i resulta un xic caòtic.
El llibre també està farcit de referències a artistes com Ken Kesey, Pep Laguarda, Pau Riba, Kubrick (al qual ja va homenatjar titulant el seu poemari “Odissea Trenta Mil”), Bukowski, Pink Floyd, Laura Veirs, Sufjan Stevens o fins i tot el nostre astre intercomarcal Quimi Portet.
L’argument, encara que segons l’autor és més important el desenvolupament dels fets que no pas el mateix argument, gira entorn des dues parelles snobs que es posen les banyes entre elles. Per això s’entén que la novel•la tingui un contingut sexual explícit molt alt. La història es veu des de diferents punts de vista i amb salts en el temps (el desenvolupament té forma de cercle, de manera que com ja he dit no hi ha ni principi ni final) tot i que el protagonista indiscutible és Toni Amengual, alter ego del mateix autor (Oliver deu barrejar elements de la seva pròpia vida amb els seus somnis eròtics, pel què sembla...).
Per últim, dic que encara que hi hagi algun punt que sobresurt (el més clar exemple és tota la reflexió que desencadena el trobar-se una sabata desaparellada al mig del carrer), el llibre no m’ha acabat de convèncer.
Aquí queda.
I el videoclip (no oficial) d'avui és, com no podia ser d'altre manera, d'Antònia Font.
Concretament de la cançó "Batiskafo Katiuskas".
Si és per mi ja es pot dedicar a compositor/lletrista (cosa que sí que fa molt i molt bé), ja que com a novel·lista no m'ha convençut... encara que potser se li haurà de donar una altra oportunitat en el futur.
miércoles, 13 de agosto de 2008
Cinema: Wall·E
Pixar és el millor (o un dels millors) estudis cinematogràfics de la història. Va quedar molt clar a Ratatouille i encara o queda més amb una obra mestra com Wall•E.
I com a raó exposo que han aconseguit crear un personatge, Wall•E, molt més expressiu que la gran majoria dels actors de carn i ossos. De fet fins i tot l’escarabat que l’acompanya és súperexpressiu.
I també que han fet una de les millors pel•lícules dins el camp de la comèdia, la ciència-ficció futurista i, òbviament, l’animació dels últims anys.
Precedida pel també genial (de fet, crec que és el millor curt que han fet mai) “Presto”, la pel•lícula comença amb una mitja hora del robot passejant-se per paisatges d’una Terra apocalíptica situada 700 anys en el futur on la única cosa que perdura dempeus són les pantalles d’anuncis. Sobretot en aquesta estona abans de que apareix Eva (l’altre robot) a la pel•lícula hi ha comptadíssims diàlegs, però molta expressió (la del sentiment de soledat de Wall•E). Això és un altre punt a favor de la pel•lícula.
Amb l’arribada d’Eva Wall•E veu l’esperança de no haver d’estar més sol i per això la segueix, quan se l’emporten ja que ha trobat una prova de vida (una planta), a l’espai.
A partir d’aquí la pel•lícula es converteix en una dura crítica cap a la societat gandula i consumista d’avui en dia.
També hi ha, per la banda principal, la història d’amor (amb final feliç, com no) entre els dos robots: Wall•E i Eva, que sembla una proposta futurista de la casa Apple.
Durant tota la pel•lícula hi ha varies referències a pel•lícules com “2001: Odissea a l’espai” i a Chaplin en general (sobretot en el tros principal, en el qual com ja he dit, no es parla).
Una pel•lícula que fa de l’animació una proposta per a infants i adults (aquests últims al cinema reien moltíssim més que els petits, això ja ho diu tot).
I com a raó exposo que han aconseguit crear un personatge, Wall•E, molt més expressiu que la gran majoria dels actors de carn i ossos. De fet fins i tot l’escarabat que l’acompanya és súperexpressiu.
I també que han fet una de les millors pel•lícules dins el camp de la comèdia, la ciència-ficció futurista i, òbviament, l’animació dels últims anys.
Precedida pel també genial (de fet, crec que és el millor curt que han fet mai) “Presto”, la pel•lícula comença amb una mitja hora del robot passejant-se per paisatges d’una Terra apocalíptica situada 700 anys en el futur on la única cosa que perdura dempeus són les pantalles d’anuncis. Sobretot en aquesta estona abans de que apareix Eva (l’altre robot) a la pel•lícula hi ha comptadíssims diàlegs, però molta expressió (la del sentiment de soledat de Wall•E). Això és un altre punt a favor de la pel•lícula.
Amb l’arribada d’Eva Wall•E veu l’esperança de no haver d’estar més sol i per això la segueix, quan se l’emporten ja que ha trobat una prova de vida (una planta), a l’espai.
A partir d’aquí la pel•lícula es converteix en una dura crítica cap a la societat gandula i consumista d’avui en dia.
També hi ha, per la banda principal, la història d’amor (amb final feliç, com no) entre els dos robots: Wall•E i Eva, que sembla una proposta futurista de la casa Apple.
Durant tota la pel•lícula hi ha varies referències a pel•lícules com “2001: Odissea a l’espai” i a Chaplin en general (sobretot en el tros principal, en el qual com ja he dit, no es parla).
Una pel•lícula que fa de l’animació una proposta per a infants i adults (aquests últims al cinema reien moltíssim més que els petits, això ja ho diu tot).
lunes, 11 de agosto de 2008
Isaac Hayes: R.I.P.
El cantant de soul i funk (guanyador d’un Oscar i un Grammy per la BSO de la pel•lícula Shaft) va morir ahir al seu domicili de Memphis. El van trobar inconscient al costat d’una cinta corredora encara en marxa.
Influència inevitable per a qualsevol que s’intenti acostar al soul o al funk, o fins i tot a l’electrònica ja que la seva inconfusible veu (també va ser doblador del chef de la sèrie South Park) ha estat samplejada un munt de cops.
Que en pau descansi.
Shopping: 1992, la botiga “pop-up” de Nike a Barcelona
La marca Nike va obrir (el dia 08/08/08, el dia de la inauguració dels Jocs Olímpics de Pequín) una sèrie de botigues pop-up en ciutats on altres anys s’han celebrat els Jocs Olímpics batejant-les amb l’any en el qual s’hi van celebrar (les ciutats són: Barcelona, Londres, París, Roma, Berlín, Moscou, Amsterdam y Estocolm).
La de Barcelona es va inaugurar (perdoneu que no ho anunciés amb antelació, tot i així era amb invitació) amb una festa amenitzada pel DJ Diego A. Manrique, crític de rock que treballa a Radio 3 i que ha guanyat un premi Ondas. La botiga 1992 està al C/del Call, 14.
A la botiga s’hi trobarà la col•lecció Nike Sportswear (creada a partir de la evolució de vuit productes emblemàtics de Nike: les bambes Dunk, Air Max 90, AF1 i Cortez, la jaqueta Windrunner, la dessuadora amb caputxa AW77, la jaqueta Eugene i la samarreta NSW. Tota la col•lecció està pensada de cara a l’streetwear. A més a més, a la botiga s’hi trobaran productes exclusius/limitats i disposarà d’un estudi NikeID en el qual podràs personalitzar al teu gust (i posteriorment comprar) sabates i samarretes de la marca.
La botiga estarà oberta fins al dia 10 d’octubre i durant el període que estarà oberta hi haurà DJ-Sets i actuacions musical. Ara per ara (ja que tot i que m’han facilitat el mòbil de contacte amb el responsable de la botiga encara no hi he parlat) només puc anunciar, ja que m’ho ha dit ella, que la il•lustradora Sílvia Prada farà un DJ-Set els dies 21 d’agost i 18 de setembre.
S’agraeix informació al respecte, i així m’estalvio de donar la tabarra als “propietaris temporals”.
La de Barcelona es va inaugurar (perdoneu que no ho anunciés amb antelació, tot i així era amb invitació) amb una festa amenitzada pel DJ Diego A. Manrique, crític de rock que treballa a Radio 3 i que ha guanyat un premi Ondas. La botiga 1992 està al C/del Call, 14.
A la botiga s’hi trobarà la col•lecció Nike Sportswear (creada a partir de la evolució de vuit productes emblemàtics de Nike: les bambes Dunk, Air Max 90, AF1 i Cortez, la jaqueta Windrunner, la dessuadora amb caputxa AW77, la jaqueta Eugene i la samarreta NSW. Tota la col•lecció està pensada de cara a l’streetwear. A més a més, a la botiga s’hi trobaran productes exclusius/limitats i disposarà d’un estudi NikeID en el qual podràs personalitzar al teu gust (i posteriorment comprar) sabates i samarretes de la marca.
La botiga estarà oberta fins al dia 10 d’octubre i durant el període que estarà oberta hi haurà DJ-Sets i actuacions musical. Ara per ara (ja que tot i que m’han facilitat el mòbil de contacte amb el responsable de la botiga encara no hi he parlat) només puc anunciar, ja que m’ho ha dit ella, que la il•lustradora Sílvia Prada farà un DJ-Set els dies 21 d’agost i 18 de setembre.
S’agraeix informació al respecte, i així m’estalvio de donar la tabarra als “propietaris temporals”.
domingo, 10 de agosto de 2008
Llibre: Escorxador Cinc (Kurt Vonnegut)
Comencem per parlar de l’autor: Kurt Vonnegut (1922 – 2007) és l’autor de catorze novel·les (la majoria de les quals són magistrals). Totes aquestes estan plenes de sàtira, humor negre intel·ligent, ciència ficció i, sobretot, molta mala llet (les coses pel seu nom).
És fill d’uns immigrants alemanys que vivien a Indianàpolis. Va estudiar a la universitat de Butler però va abandonar quan un dels seus professors li va dir que les seves històries no valien res. Després es va dedicar a la bioquímica fins que va anar a batallar a
Ser un dels només set soldats americans que van sobreviure al terrible bombardeig de Dresde de l’any 1945 (a l’entorn del qual gira el llibre del qual avui parlarem) i que la seva mare, un any abans, es suïcidés crec que van ser dues de les forces potencials que van convertir aquest autor en un pou de mala llet (una altre vegada, les coses pel seu nom).
La seva mort, curiosament, també va ser irònica i carregada d’humor negre com la seva obra. Tot i presenciar en primera persona barbaritats com el bombardeig de Dresde (i
Així va ser.
Escorxador Cinc (1969) és la versió literària (la novel·la comença amb “Tot això va ocórrer, més o menys”) de l’experiència de Vonnegut al bombardeig de Dresde que va servir a l’autor per a quedar-se en pau amb els seus dimonis interiors. El llibre comença amb un pròleg en el qual l’autor va a visitar Bernard V. O’Hare, un antic company de guerra, i li parla del projecte més important que ell té entre mans: un llibre sobre Dresde (el projecte que llavors l’autor tenia entre mans és el llibre que ara tenim entre mans nosaltres).
Al capítol dos comença la història de Billy Pilgrim, alter ego de l’autor, narrada en tercera persona. El narrador només apareix un cop en tota la novel·la i és mentre pateix un crític atac de diarrea (“Crec que ho he defecat tot menys el cervell...”).
Billy Pilgrim és un home normal (bé, físicament és bastant patètic). Billy té una característica especial, pot viatjar en el seu temps, és a dir que és capaç de reviure moments passats de la seva vida i presenciar moments del futur. L’únic inconvenient(?) és que ell no tria el moment de fer el viatge.
Això fa que no es pugui explicar la història seguint un ordre cronològic.
Billy assumeix amb tota naturalitat tan la seva particular característica com el fet d’haver set raptat per uns alienígenes de Trafalmadore per a ser exposat en el seu zoo com a exemple de la raça humana, fet igualment inexplicable.
Ara que he parlat de Trafalmadore cal dir que la idea que exposen els seus habitants de que el temps no passa sinó que el temps és, que tot el què ens ha passat, passa i passarà es dóna lloc alhora, però que es desgrana a poc a poc al llarg de l’escala espai-temps, és defensada per l’autor durant tota la història (una clara mostra d’això és l’afluència de les afirmacions “així va ser”, “així és” i “així serà”, amb les quals s’intenta confirmar que l’univers està predefinit i que res el pot fer canviar).
Per resumir el paràgraf anterior, cito una frase del llibre: “Entre les coses que Billy Pilgrim no podia canviar es trobaven el passat, el present i el futur”.
Aquesta vegada, no interfereixo gaire més dins l’argument del llibre i deixo que els que s’hagin sentit atrets pel què he explicat sobre la història se la puguin llegir sense saber gairebé de què va. Així segueix tenint el “factor sorpresa” que també és molt important a l’hora de llegir un llibre.
Només uns últims apunts, diguem-ne curiositats.
Entre alguns dels patètics personatges de la història s’hi troben alguns que ja s’havien passejat en llibres anteriors de l’autor, per exemple: Eliot Rosewater (Déu el Beneeixi, Mr. Rosewater), els trafalmadorians (Les sirenes de Tità), Howard W. Campbell (Mare Nit) i, com no Kilgore Trout, l’escriptor de ciència-ficció que figura en moltes de les obres (anteriors i posteriors a la protagonista d’avui) i que Vonnegut utilitza per a homenatjar el gènere de la ciència-ficció i riure’s d’ell mateix.
I, com a proposta musical d'avui, ja que he vist la magnífica pel·lícula "Garden State", la versió acústica del tema Such Great Heights que fa Iron & Wine (el tema original és de The Postal Service).
viernes, 8 de agosto de 2008
Música: Burial dóna la cara
El que fins ara era el Banksy de la música (pel fet d’amagar la seva identitat tot i tenir un treball més que reconegut), ha decidit donar la cara i trencar amb l’enigma que tenia al darrera.
Es pot veure una foto de l’artista al seu perfil de myspace.
Esperem, ara que ja se sap la seva identitat, que Burial comenci a oferir actuacions en directe (jo el veig com a nom clau del Sónar
Burial – Archangel (videoclip no oficial)
martes, 5 de agosto de 2008
Moda: potipoti
Avui, per tancar l’apartat Tendència Moda: Flora & Fauna, parlaré d’una marca concreta: potipoti.
potipoti em va cridar molt l’atenció quan vaig veure la menció que se li feia a l’excelent (si se’m permet) revista Neo2.
Comencem amb una biografia resumida de la marca: potipoti neix l’any 2005 a partir de la col•laboració entre els dissenyadors Silvia Salvador i Nando Cornejo. Tot i que els dos són espanyols es considera la marca com a alemanya ja que operen des de Berlín.
Des de la seva creació, la marca ha presentat les seves col·leccions en llocs com El Ego de Pasarela Cibeles (Madrid), Mustang Fashion Weekend (Benicassim), Pictoplasma (Berlín), Pasarela Abierta (Múrcia), entre d’altres. Per desgràcia, no tenen stand a la fira Bread & Butter de Barcelona (o almenys no l’han tingut aquesta última edició).
El producte de potipoti ha estat afalagat per revistes com l’anteriorment mencionada Neo2, PIG, WAD, ...
Fins i tot han arribat a col·laborar amb empreses com Mazda i General Optica.
La següent imatge són els dos dissenyadors tancant la seva passarel·la del Mustang Fashion Weekend.
potipoti em va cridar molt l’atenció quan vaig veure la menció que se li feia a l’excelent (si se’m permet) revista Neo2.
Comencem amb una biografia resumida de la marca: potipoti neix l’any 2005 a partir de la col•laboració entre els dissenyadors Silvia Salvador i Nando Cornejo. Tot i que els dos són espanyols es considera la marca com a alemanya ja que operen des de Berlín.
Des de la seva creació, la marca ha presentat les seves col·leccions en llocs com El Ego de Pasarela Cibeles (Madrid), Mustang Fashion Weekend (Benicassim), Pictoplasma (Berlín), Pasarela Abierta (Múrcia), entre d’altres. Per desgràcia, no tenen stand a la fira Bread & Butter de Barcelona (o almenys no l’han tingut aquesta última edició).
El producte de potipoti ha estat afalagat per revistes com l’anteriorment mencionada Neo2, PIG, WAD, ...
Fins i tot han arribat a col·laborar amb empreses com Mazda i General Optica.
La següent imatge són els dos dissenyadors tancant la seva passarel·la del Mustang Fashion Weekend.
En aquesta última col·lecció, potipoti combina el pop art que caracteritza els seus estampats amb l’inspiració folklòrica dels tòtems americans (a la seva pàgina web mencionen la fusta policromada d’aquests). Així, serveix com a element de transició entre
A continuació poso algunes de les propostes que ens presenten de cara a aquest hivern.
Entre els seguidors d’aquesta marca s’hi troben els integrants del grup MGMT, que han lluït les seves peces en varies de les seves actuacions (per exemple, a la de la Sala Heineken de Madrid).
A la següent imatge Andrew Vanwyngarden porta uns pantalons de la marca.
A Catalunya, a part de mitjançant la seva e-shop, es pot trobar la roba de potipoti a les botigues 40 de Mayo, Doshaburi, i Bingo Shop, totes a Barcelona.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
Entradas
