Pixar és el millor (o un dels millors) estudis cinematogràfics de la història. Va quedar molt clar a Ratatouille i encara o queda més amb una obra mestra com Wall•E.
I com a raó exposo que han aconseguit crear un personatge, Wall•E, molt més expressiu que la gran majoria dels actors de carn i ossos. De fet fins i tot l’escarabat que l’acompanya és súperexpressiu.
I també que han fet una de les millors pel•lícules dins el camp de la comèdia, la ciència-ficció futurista i, òbviament, l’animació dels últims anys.
Precedida pel també genial (de fet, crec que és el millor curt que han fet mai) “Presto”, la pel•lícula comença amb una mitja hora del robot passejant-se per paisatges d’una Terra apocalíptica situada 700 anys en el futur on la única cosa que perdura dempeus són les pantalles d’anuncis. Sobretot en aquesta estona abans de que apareix Eva (l’altre robot) a la pel•lícula hi ha comptadíssims diàlegs, però molta expressió (la del sentiment de soledat de Wall•E). Això és un altre punt a favor de la pel•lícula.
Amb l’arribada d’Eva Wall•E veu l’esperança de no haver d’estar més sol i per això la segueix, quan se l’emporten ja que ha trobat una prova de vida (una planta), a l’espai.
A partir d’aquí la pel•lícula es converteix en una dura crítica cap a la societat gandula i consumista d’avui en dia.
També hi ha, per la banda principal, la història d’amor (amb final feliç, com no) entre els dos robots: Wall•E i Eva, que sembla una proposta futurista de la casa Apple.
Durant tota la pel•lícula hi ha varies referències a pel•lícules com “2001: Odissea a l’espai” i a Chaplin en general (sobretot en el tros principal, en el qual com ja he dit, no es parla).
Una pel•lícula que fa de l’animació una proposta per a infants i adults (aquests últims al cinema reien moltíssim més que els petits, això ja ho diu tot).
El cantant de soul i funk (guanyador d’un Oscar i un Grammy per la BSO de la pel•lícula Shaft) va morir ahir al seu domicili de Memphis. El van trobar inconscient al costat d’una cinta corredora encara en marxa.
Influència inevitable per a qualsevol que s’intenti acostar al soul o al funk, o fins i tot a l’electrònica ja que la seva inconfusible veu (també va ser doblador del chef de la sèrie South Park) ha estat samplejada un munt de cops.
La marca Nike va obrir (el dia 08/08/08, el dia de la inauguració dels Jocs Olímpics de Pequín) una sèrie de botigues pop-up en ciutats on altres anys s’han celebrat els Jocs Olímpics batejant-les amb l’any en el qual s’hi van celebrar (les ciutats són: Barcelona, Londres, París, Roma, Berlín, Moscou, Amsterdam y Estocolm).
La de Barcelona es va inaugurar (perdoneu que no ho anunciés amb antelació, tot i així era amb invitació) amb una festa amenitzada pel DJ Diego A. Manrique, crític de rock que treballa a Radio 3 i que ha guanyat un premi Ondas. La botiga 1992 està al C/del Call, 14.
A la botiga s’hi trobarà la col•lecció Nike Sportswear (creada a partir de la evolució de vuit productes emblemàtics de Nike: les bambes Dunk, Air Max 90, AF1 i Cortez, la jaqueta Windrunner, la dessuadora amb caputxa AW77, la jaqueta Eugene i la samarreta NSW. Tota la col•lecció està pensada de cara a l’streetwear. A més a més, a la botiga s’hi trobaran productes exclusius/limitats i disposarà d’un estudi NikeID en el qual podràs personalitzar al teu gust (i posteriorment comprar) sabates i samarretes de la marca.
La botiga estarà oberta fins al dia 10 d’octubre i durant el període que estarà oberta hi haurà DJ-Sets i actuacions musical. Ara per ara (ja que tot i que m’han facilitat el mòbil de contacte amb el responsable de la botiga encara no hi he parlat) només puc anunciar, ja que m’ho ha dit ella, que la il•lustradora Sílvia Prada farà un DJ-Set els dies 21 d’agost i 18 de setembre.
S’agraeix informació al respecte, i així m’estalvio de donar la tabarra als “propietaris temporals”.
Comencem per parlar de l’autor: Kurt Vonnegut (1922 – 2007) és l’autor de catorze novel·les (la majoria de les quals són magistrals). Totes aquestes estan plenes de sàtira, humor negre intel·ligent, ciència ficció i, sobretot, molta mala llet (les coses pel seu nom).
És fill d’uns immigrants alemanys que vivien a Indianàpolis. Va estudiar a la universitat de Butler però va abandonar quan un dels seus professors li va dir que les seves històries no valien res. Després es va dedicar a la bioquímica fins que va anar a batallar a la Segona Guerra Mundial.
Ser un dels només set soldats americans que van sobreviure al terrible bombardeig de Dresde de l’any 1945 (a l’entorn del qual gira el llibre del qual avui parlarem) i que la seva mare, un any abans, es suïcidés crec que van ser dues de les forces potencials que van convertir aquest autor en un pou de mala llet (una altre vegada, les coses pel seu nom).
La seva mort, curiosament, també va ser irònica i carregada d’humor negre com la seva obra. Tot i presenciar en primera persona barbaritats com el bombardeig de Dresde (i la Segona Guerra Mundial en general) i fumar moltíssim (una de les frases que, en llegir-la, va fer que m’interessés en l’autor era: “Vaig començar a fumar perquè els paquets prometien que fumar causava la mort, però després de molts anys segueixo viu i aguantant el fill de puta d’en Bush... denunciaré a les empreses tabaqueres per mentideres”), Vonnegut va morir l’any 2007 a causa de la lesió cerebral irreversible que li va causar la caiguda que va patir a en entrebancar-se a la seva pròpia casa de Manhattan. Així va ser.
Per últim, tot i que potser no ve al cas, dic que trobo moltes semblances entre Kurt Vonnegut i el meu avi matern (el músic Ramon Lozano), pel fet del gran domini de l’humor negre i la mala llet quan és necessari. Aparentment tampoc tenen gaires diferències.
Escorxador Cinc (1969) és la versió literària (la novel·la comença amb “Tot això va ocórrer, més o menys”) de l’experiència de Vonnegut al bombardeig de Dresde que va servir a l’autor per a quedar-se en pau amb els seus dimonis interiors. El llibre comença amb un pròleg en el qual l’autor va a visitar Bernard V. O’Hare, un antic company de guerra, i li parla del projecte més important que ell té entre mans: un llibre sobre Dresde (el projecte que llavors l’autor tenia entre mans és el llibre que ara tenim entre mans nosaltres).
Al capítol dos comença la història de Billy Pilgrim, alter ego de l’autor, narrada en tercera persona. El narrador només apareix un cop en tota la novel·la i és mentre pateix un crític atac de diarrea (“Crec que ho he defecat tot menys el cervell...”).
Billy Pilgrim és un home normal (bé, físicament és bastant patètic). Billy té una característica especial, pot viatjar en el seu temps, és a dir que és capaç de reviure moments passats de la seva vida i presenciar moments del futur. L’únic inconvenient(?) és que ell no tria el moment de fer el viatge.
Això fa que no es pugui explicar la història seguint un ordre cronològic.
Billy assumeix amb tota naturalitat tan la seva particular característica com el fet d’haver set raptat per uns alienígenes de Trafalmadore per a ser exposat en el seu zoo com a exemple de la raça humana, fet igualment inexplicable.
Ara que he parlat de Trafalmadore cal dir que la idea que exposen els seus habitants de que el temps no passa sinó que el temps és, que tot el què ens ha passat, passa i passarà es dóna lloc alhora, però que es desgrana a poc a poc al llarg de l’escala espai-temps, és defensada per l’autor durant tota la història (una clara mostra d’això és l’afluència de les afirmacions “així va ser”, “així és” i “així serà”, amb les quals s’intenta confirmar que l’univers està predefinit i que res el pot fer canviar).
Per resumir el paràgraf anterior, cito una frase del llibre: “Entre les coses que Billy Pilgrim no podia canviar es trobaven el passat, el present i el futur”.
Aquesta vegada, no interfereixo gaire més dins l’argument del llibre i deixo que els que s’hagin sentit atrets pel què he explicat sobre la història se la puguin llegir sense saber gairebé de què va. Així segueix tenint el “factor sorpresa” que també és molt importanta l’hora de llegir un llibre.
Només uns últims apunts, diguem-ne curiositats.
Entre alguns dels patètics personatges de la història s’hi troben alguns que ja s’havien passejat en llibres anteriors de l’autor, per exemple: Eliot Rosewater (Déu el Beneeixi, Mr. Rosewater), els trafalmadorians (Les sirenes de Tità), Howard W. Campbell (Mare Nit) i, com no Kilgore Trout, l’escriptor de ciència-ficció que figura en moltes de les obres (anteriors i posteriors a la protagonista d’avui) i que Vonnegut utilitza per a homenatjar el gènere de la ciència-ficció i riure’s d’ell mateix.
I, com a proposta musical d'avui, ja que he vist la magnífica pel·lícula "Garden State", la versió acústica del tema Such Great Heights que fa Iron & Wine (el tema original és de The Postal Service).
Entradas
