Música: Primeres “grans” confirmacions per al Primavera Club 2008

Si bé les dues primeres confirmacions per a aquest festival, el gran grup de pop provinent de Londres The Wave Pictures (al qual un dels organitzadors del festival, Abel Suárez-DJ Coco, està enganxadíssim ja que, segons el seu espai a la xarxa Last.fm, és el grup que més escolta) i Darren Hayman i Jack Hayter tocant cançons del seu antic grup de culte Hefner (autors de l’himne, mai millor dit, “Hymn for the cigarettes”) em van semblar una mica fluixes pel què fa a originalitat, ja que les dues havien format part del cartell del Primavera Sound 2008 (tot i que no en els actes del Fòrum), no han tardat gaire a donar una tanda de noves confirmacions molt més interessants que fan que el festival comenci a agafar color.

A continuació comentaré les quatre noves confirmacions del festival amb una mica d’informació i també videoclips de les seves millors cançons.

The Thermals: Començo per aquest grup ja que només per tenir-lo al cartell, qualsevol festival es converteix en un bon festival. És un grup d’indie-pop potent, tirant a punk, provinent de Portland que ha editat tres discs sota el segell Sub Pop i estan a punt d’editar el primer que no estarà sota aquest segell.

Melodies enganxoses, aire juvenil i despreocupat i ganes de passar-s’ho bé i alegrar el dia al públic fan que aquest, de moment, sigui el nom per remarcar amb negreta del cartell.

Tot i que amb el cartell que s’està elaborant crec que s’hauria d’imprimir tot amb negreta.

Pillar Of Salt

Returning to the Fold

No Culture Icons

Deerhoof: Recordo que, amb només tretze anys, els meus dos companys de grup (en aquell moment encara no ho eren) i jo no paràvem de cantar la seva cançó “Come see the duck”.

Ja que aquell any no vam anar al Primavera Sound (crec que era l’any 2006), aquest sí que els podrem veure a (crec l’escenari que més se’ls hi avé és el de) l’Auditori del Fòrum.

Es podria definir el què fan com a rock experimental (no em feu posar etiquetes a mi, per favor). La peculiaritat del grup és la veu que li proporciona Satomi Matsuzaki, originaria de Tokio.

A veure si en directe creixen, ja que en disc no és pas que m’acabin de convèncer (tot i que, ho he d’acceptar, de moment els he escoltat poc).

Kidz are so Small

The Extraordinaires: Un grup de country, amb violins i tot el què fa falta per organitzar un ball al ranxo (!?), provinent dels EEUU al Primavera Club? Doncs sí, i la veritat és que la varietat estilística (recordem, per exemple, Motörhead a l’edició d’estiu del 2006 i la quantitat de grups de hip-hop que hi havia aquesta última edició) només fa que donar punts a favor al festival.

Poden no anar vestits com estrelles del rock. Bé, no són estrelles del rock, això estar clar. Però escoltes els temes del myspace i te’ls imagines al porxo de casa tocant amb una espiga de blat a la boca i somrius, i llavors t’adones de que t’agraden.

A més, són amics dels Man Man i, si el seu concert s’assembla mínimament al concertàs que van fer aquests al Primavera Sound 2008 ja valdrà la pena anar-los a veure, perquè va ser impressionant.

A buscar la camisa de quadres i treure la pols a l’estrella de xerif toca.

En aquest cas no poso cap vídeo perquè no he trobat cap videoclip oficial, de manera que qui els vulguis sentir que cliqui al seu nom (al principi de l'apartat) i anirà al seu Myspace.

Giant Sand: Aquest grup és un diamant en brut que reivindica el folk d’arrels nord-americanes afegint-hi tocs més roquers des dels anys 80. En els últims anys el seu cantant, Howe Gelb, havia decidit treballar en solitari aparcant fins ara el seu projecte mare. El seu nou disc (i ja en porten cap a quinze o més, o sigui que poca broma) “Provision”, serveix per a trencar el silenci d’una banda de culte i ha rebut les col·laboracions de gent com Isobell Campbell, Neko Case o M. Ward.

Un plaer poder gaudir del seu directe al meravellós Auditori del Fòrum (ja ho dono per fet, encara que ningú ho ha assegurat).

També s’ha anunciat el desdoblament del festival a Madrid (si no hi havia prou festivals ara s’ha posat de moda que tots es desdoblin o sigui que n’hi haurà el doble, tot i que suposo que alguns ho han de fer per a poder competir amb altres festivals per la contractació de certs artistes ja que un artista triarà abans poder oferir dos o més concerts que no pas un) a les sales Joy Eslava, El Sol i Nasti.

Jo tinc molt més a prop, per sort, Barcelona. I dic per sort perquè a Madrid no hi ha cap Auditori i si el Primavera (Sound o Club) té un escenari emblemàtic és l’Auditori del Fòrum.

Mentre espero noves confirmacions, recordo que el Primavera Club 2008 es celebrarà entre els dies 10 i 13 (Barcelona) i 11 i 13 (Madrid) de desembre i, ara per ara, es pot adquirir un abonament conjunt per al Primavera Club i el Primavera Sound per 95€ mitjançant Paypal, la xarxa Tick Tack Ticket o bé les botigues CdDrome (a Barcelona i Madrid).

Tendència Moda: Flora & Fauna

Un cop va acabar la conferència de l’WGSN Trend Seminar (una de les empreses de coolhunting més importants del món) a la darrera Bread&Butter, se’m va ocórrer que podria definir la tendència que vindria de cara a l’any que ve amb el nom del debut “nou rei” del minimal techno, Dominik Eulberg: Flora & Fauna.

I, en vídeo (ja que no he trobat l'enllaç directe a la cançó) una de les millors peces de l'àlbum: Die Trottellummen von Helgoland.

Al Trend Seminar apuntaven que els contrastos forts entre colors (per exemple, el blanc contra negre o a la inversa i els colors àcids) deixarien pas a uns tons pastel, que són molt més suaus. Per tant, es dóna la New Rave per morta (ja començava a tocar).

I el color de la temporada, per a nois, serà, sense dubte, el fúcsia (i els seus variants en pastel).

Als tons pastels s’hi ha de sumar els teixits i les formes, que es tornen, acabant amb l’imperi del pitillo amb el qual Hedi Slimane i Dior Homme van revolucionar la moda fa uns anys, més amples (oversize) i còmodes (el texà i el cuir deixen pas a la seda, el lli i demés teixits orgànics). Òbviament que hi haurà excepcions, i és que el contrast entre un jersei “oversize” i uns pitillos a sota és perfecte, com el que comentaré més avall d’El Delgado Buil.

Així doncs, s’entén que una de les tendències que han proposat ja les grans marques (YSL, Dolce & Gabbana, Giorgio Armani o Bottega Veneta, entre moltes altres) per als homes sigui la de portar “pantalons de pijama”: pantalons còmodes de tons suaus (pastel) llisos, amb ratlles, quadres, ... lligats amb un cinturó discret i prim o fins i tot amb un cordó.
A causa de la reacció d’alguns dels meus amics que m’han preguntat, davant del concepte “oversize” si tornaven els texans amples per sota del cul, dic que, per sort, no.

Davant de tant teixit orgànic, òbviament, ve tot el què estigui relacionat amb la naturalesa (estampats de fulles o dibuixos psicodèlics d’ocells com els que tindran alguns dels impermeables de la marca Gsus l’any que ve).

També deixa les intencions molt clares el títol de la nova campanya de Wrangler: “We are animals”.

I de cara a les noies, doncs molt vestit de flors amb leggins a sota (sí, els leggins perduren... sobretot els de vinil) i, una de les propostes que més m’agraden per a elles, un jersei de llana “oversize” que arribi per sota dels genolls amb uns leggins o uns pitillos a sota. Un bon exemple seria el què ens proposaven les dissenyadores d’El Delgado Buil en la seva col·lecció "My family goes to Oklahoma", tot i que en aquest exemple hi hagi un contrast entre el blanc i el negre (cosa que he dit anteriorment que s'evitarà).

Fonts d’inspiració per aquesta nova onada? Doncs Devendra Banhart, el peculiar cantant de folk, en seria un bon exemple. També tot el provinent del moviment hippie, tot i que res de pantalons acampanats (una altra vegada, per sort).
En la següent imatge hi trobem Devendra Banhart a la dreta, i, al vídeo de sota, una gran reinterpretació en clau "bohèmia" (amb ballarí inclòs i tot), per part de l'artista.

Normalment les tendències de moda van molt lligades a les de música i, en alguns casos, aquestes últimes s’avancen a les primeres.

Només cal veure com la New Rave va sortir a partir de grups com Crystal Castles (tot i que la indumentària d’aquests no és New Rave la seva música sí que ho és), Klaxons, Digitalism, Justice i tota la tropa d’Ed Banger i Kitsuné. De fet, crec que la tendència de la New Rave, pel què fa a la part de moda, va quedar definida amb el meravellós videoclip de Justice “D.A.N.C.E.”.

Per tant, publicaré, espero que aviat, la segona part del post (Tendència Música: Flora & Fauna) amb els grups musicals que més s’avenen a aquesta nova tendència.

Llibre: El noi del pijama de ratlles (John Boyne)

Primera actualització “seriosa” d’aquest blog.

Avui he acabat un dels llibres de la temporada (actual, de l'any passat, ...) que, de fet, no sé com tot just me l’he llegit ara: “El noi del pijama de ratlles” de l’irlandès John Boyne.

En les seves 203 pàgines (que es llegeixen com si en fossin 20) es presenta una història sobre el nazisme que té com a punt fort que el protagonista és Bruno, un jovencell de nou anys fill d’un soldat alemany amb un important càrrec. En aquest aspecte la novel·la pot recordar a la pel·lícula "La vida és bella", de Roberto Benigni.

Ell no sap pas res sobre el què està passant, és totalment innocent, de manera que no pot creure de cap manera que el seu admiradíssim pare sigui coautor de la que es podria dir la barbaritat més important del S.XX.

A causa d’un encàrrec del Führer (Bruno l’anomena El Fúria a causa dels seus problemes de pronunciació) tota la família s’ha de traslladar a una casa des d’on s’observa el camp de concentració d’Auschwitz (Out-With, segons Bruno).

Allà, a causa del seu esperit d’explorador, va fent petites excursions al voltant de la tanca que delimita el camp fins que, un dia, coneix el seu nou millor amic de per vida: Shmuel, un noi que te moltes coses en comú amb Bruno (fins i tot van néixer el mateix dia), però amb l’inconvenient de que ell és jueu i està a l’altra costat de la tanca.

Tot i que Shmuel li explica totes les seves penúries a Bruno, aquest últim es segueix imaginant que a l’altra banda de la tanca hi ha famílies felices i nens jugant, i se sent desgraciat per a no poder anar tot el dia amb pijama de ratlles i no tenir cap més nen al seu costat de la tanca.

I qui vulgui saber més coses, doncs ja ho sap.

Tot i tractar un tema tant explotat aquests anys com el nazisme (i neo-nazisme, i més derivats), resulta “fresca” gràcies a l’enfocament innocent i per a tots els públic que l’autor li ha sabut donar, encara que, malauradament, tothom sap des d’un bon principi que està passant a l’altre costat de la tanca.

I per als que no siguin amants de la lectura (encara que, recordo, aquesta és molt amena i fàcil), el 12 de setembre s’estrenarà la pel·lícula (el 26 del mateix mes arribarà als nostres cinemes), a càrrec del director Mark Herman. Tot i així ja se sap que sempre és molt millor llegir el llibre que no pas veure la pel·lícula.

Encara no hi ha cap tràiler, però si que hi ha alguna imatge aquí.

Poso l'enllaç ja que si poso una imatge directament al cap d'una estona cau i ja no es veu, perdoneu les molèsties.

I avui, en comptes d'un vídeo, poso quatre peces del sublim pianista italià Ludovico Einaudi. El vaig descobrir quan vaig veure la també magnífica pel·lícula "This is England" (hi ha varies peces del pianista dins la BSO), que tracta sobre el neo-nazisme a Anglaterra també des del punt de vista d'un nen més o menys de l'edat de Bruno.

Comencem bé...

Primera actualització del blog i es borra degut a un problema tècnic, comencem bé!

Més o menys el què deia és que per fi m'he obert un blog, intentaré proporcionar-li un contingut interessant i variat.

www.fotolog.com/indietronic_o_ar
www.myspace.com/enjoydivisionhome

The Notwist - Pick Up the Phone