domingo, 28 de septiembre de 2008

Crònica concert: Lavodrama + Delorean

-Aquest article serà publicat, en principi, al diari el 9Nou el dilluns 29 de setembre de 2008-

La festa Rock Action va ser al Pasternak amb Delorean i Lavodrama

La sala Pasternak de Vic va acollir divendres passat una de les festes Rock Action organitzades per la marca de sabates MacBeth.

Van encetar la vetllada, poc després de mitjanit, els saragossans Lavodrama que van demostrar que el seu hardcore melòdic creix molt en directe i que aconsegueix altes cotes d’intensitat i contundència. Malauradament, encara no havia arribat el gruix del públic i no van ser gaires els afortunats que els van veure.

Quan els Delorean van pujar a l’escenari, somrient i saludant cares conegudes (i és que el grup de Zarautz manté una relació especial amb tot un conjunt de gent que els ha anat a veure sempre que han actuat per aquí), ja es veia a venir que tot i que no s’hagués completat l’aforament de la sala la festa seria grossa.

I així va ser, el públic va cantar i ballar al ritme dels vells i ja coneguts temes com “No Name” o “As Times Breaks Off” i va aplaudir les noves composicions encara inèdites.

Tant el públic com la premsa atribueix a aquest grup un dels millors directes de la península i fins i tot es diu que al seu costat han arribat a quedar en ridícul grups internacionals com The Teenagers (concretament al concert conjunt que van fer al País Basc) i ahir es va confirmar, ja que durant una hora aproximada el grup no va parar de tocar, unint les cançons entre elles i transformant-les contínuament, cosa que fa que el seu directe sigui més proper a una sessió de música electrònica o a una jam d’improvisació que no pas a un directe convencional.

Els rumors apunten a que tornen el desembre per les festes de Gurb, a veure si és veritat.


Delorean - Metropolitan Death 3




Llibre: El Buda dels Suburbis (Hanif Kureishi)

Ens trobem davant d’una de les millors novel•les del polèmic escriptor/director de teatre/guionista/director de cinema Hanif Kureishi, fill d’una dona anglesa i un home d’origen Pakistanès.
El buda dels suburbis, editada l’any 1990, traduïda a vint idiomes diferents i posteriorment adaptada a una sèrie de televisió de quatre capítols amb banda sonora per part de David Bowie té com a protagonista un jove ètnic (com el mateix autor) amb una sexualitat confosa (Karim, protagonista i narrador, detalla nombroses escenes d’un fort caràcter sexual que comparteix amb persones d’ambdós sexes).
Per les característiques de Karim que he esmentat anteriorment, la novel•la es pot comparar amb “La meva preciosa bugaderia”, també del mateix autor.

Karim, tot i tenir orígens ètnics, se sent completament anglès, tot i que tampoc se’n sent orgullós. Juntament amb els seus pares i el seu germà Allie formen una família de classe mitjana que viu a les afores de Londres.

Cal destacar el contingut musical amb el que l’autor capta l’essència del Londres de la dècada dels 70. Amb la decadència del moviment hippie, l’explosió del punk i, fins i tot, l’aparició dels primers snobs.
Així doncs trobem referències com The Who, Rolling Stones, King Crimson, Soft Machine, Frank Zappa, Captain Beefheart, The Kinks, The Faces, Jimmy Hendrix, David Bowie, Jefferson Airplane i els primers grups de l’escena punk (em sembla que entre d’altres hi figuren els The Damned).

El nus de la història comença quan el pare de Karim esdevé una espècie de “mestre budista” i entra en un cercle bohemi que l’acaba portant a deixar la seva dona per fugir amb Eva. Karim decideix anar-se’n amb el seu pare ja que admira a Eva i estima a Charlie, el fill d’aquesta i el noi més admirat de l’institut (amb el qual Charlie ja ha mantingut relacions una vegada).
Mica en mica Karim va entrant en aquest cercle artístic fins que tot explota quan es traslladen a l’interior de Londres (aquest canvi suposa per ells l’arribada del punk, moviment al qual Charlie s’afegeix de seguida). Allà Karim forma part d’una companyia d’actors i la seva fama va pujant fins que s’acaba unint als actors que acompanyen un dels directors teatrals més admirats de l’escena (i que cobreix la part snob de la narració).

No dono més detalls de la història perquè, com sempre, animo al lector a llegir el llibre i deixar-se impregnar.

Per últim cal dir que els personatges secundaris de la història són també molt importants. Com per exemple Charlie, que representa la tendència i durant la narració forma dos grups de música (un de rock ‘n roll i l’altre de punk) que es fan famosos per la seva imatge en comptes de per la seva música, Jamila, la noia amb qui Karim comparteix amistat, relacions i més afiliació al pensament anglès que al pakistanès ja des de ben petit i persona que sempre està lluitant pels seus ideals o bé Changez, el marit que el pare de Jamila va imposar a aquesta i un gandul estúpid en tota regla.


David Bowie - The Buddha of Suburbia