Si he de ser sincer, he de dir que divendres abans de marxar cap a Mataró dubtava molt sobre si anar-hi i tot plegat.
El fet de tenir a l’amic Ernest Crusats actuant al concurs VicSona amb el seu projecte
La Iaia i de no haver-lo vist mai encara en directe, la possibilitat de pluges i la sort d’haver vist ja tots els grups en directe excepte Dent May & his Magnificient Ukelele (el directe del qual els crítics no afavorien gaire... almenys fins ara) em tiraven cap enrere.
Per sort ser optimista i pensar, encertadament, que La Iaia passaria a la final del VicSona d’enguany i per tant també actuaria el dissabte i veure com el sol començava a treure el cap tímidament entre els núvols, va salvar-me la nit.
Només d’entrar al recinte de
Can Xalant, que pel que vaig veure venia a ser el centre d’Art i Pensament Contemporani de Mataró, me’n vaig enamorar: situat en un polígon discotequer al costat del mar, és una casa de pagès restaurada amb un pati gran amb basses, palmeres i una estructura de fusta. L’interior està ple d’exposicions d’art contemporani de tota mena.
El fet que l’entrada fos gratuïta va fer que, a part del públic habitual entre aquest tipus d’esdeveniments (cal destacar la presència de “El Garanties”, que només arribar em va informar del
desastre que estava passant al FIB en aquells moments) hi hagués molts curiosos, nens, i també gent gran.
Van obrir els catalans
El Petit de Cal Eril. El seu concert em va semblar el més fluix dels quatre seus que he vist (potser perquè era just una setmana després del meravellós concert que van oferir els mateixos a la Jazz Cava de Vic, jo n’era coorganitzador).
No van acabar de sonar bé en cap moment (des de problemes amb els crits de les gavines a acoblaments), i el fet que la gent tot just anava arribant mica en mica i el primer que feia era anar a saludar als coneguts en comptes d’escoltar el concert va fer que, malauradament, la música quedés com un simple acompanyament en comptes de ser l’atracció principal.
Només de sortir
Dent May & his Magnificient Ukelele a l’escenari, el públic, força numerós tot i la coincidència amb el concert de Joan Miquel Oliver i Manel dins el festival Cruïlla de Cultures, es va aglomerar davant d’aquests.
Les primeres cançons del grup van esdevenir una bona dosi de simpatia i bon rotllo entre els assistents, que es van posar a ballar (les quatre noies del davant, aparentment part de la organització, potser en van fer un gra massa de les coreografies setanteres....).
La sensació que vaig tenir pel fet de ser al costat de la platja amb el grup tocant a cinc centímetres davant meu, el bon rotllo que hi havia entre el variat públic i la simpatia de la música, que sonava totalment anglesa tot i que l’esbojarrat Dent May sigui americà, va ser la d’una festa major, en el millor sentit de la paraula. Tant de bo la festa major de Vic (o qualsevol de les altres) fos com el concert d’ahir. Un ambient totalment envejable, hi havia molta gent que el comparava amb el del
Faraday.
Pel que fa a la música: tot i que el debut del grup sona bé al principi però esdevé empalagós a mesura que avança, el concert no va esdevenir carregós en cap moment.
Al contrari, em va passar més aviat ràpid.
Pop amb classe que sona anglès (em va recordar molt a The Beatles) dominat per un ukelele i unes curioses (curioses no vol dir dolentes, en aquest cas al contrari) veus que no van fallar en cap moment. Veure el baixista amb grenyes, barba i vell pectoral al descobert fer coros amb veu de noia t’arrancava el somriure encara que no ho volguessis.
I és clar, la brisa marina elevava els temes com “You Can’t Force a Dance Party” o “
Oh, Paris” a una categoria que potser no els pertoca.
Però la qüestió és que dins l’escena de divendres van sonar genials.
Després seu la majoria de gent es va asseure per donar pas al mestre de cerimònies de la nit, el senyor
Howe Gelb.
El líder de
Giant Sand actua avui diumenge al FIB (juntament amb Dent May & his Magnificient Ukelele entre d’altres, per cert) i per això va ser possible poder gaudir d’una actuació de luxe com la seva en un marc com el de Can Xalant i a més gratuïtament.
Amb un piano de cua i una guitarra elèctrica de jazz va enamorar-nos a tots amb la seva passió continguda a les cordes i la profunditat i presència de la seva veu.
L’actuació que va fer amb els Giant Sand a l’Auditori del Fòrum dins del Primavera Club 2008 no em va acabar de convèncer, però el concert de divendres em va semblar genial.
El seu improvisat repertori, basat en l’americana de tacte raspós, el jazz, i el blues, va moure’s entre els temes propis, les cançons de Giant Sand i referències (a vegades simples riffs i a vegades cançons senceres) a artistes com The Doors o Johnny Cash.
Abans de l’actuació, sempre havia vist Howe Gelb com una persona freda i poc amigable, però quan la seva filla va interrompre l’actuació amb la boca plena de sang per mostrar-li al seu pare que li havia caigut una dent de llet i aquest va quedar completament desconcertat va canviar totalment la meva concepció sobre ell.
Encara es va consolidar més la seva part tendra quan, en l’última peça que va interpretar, la simpàtica “But I did not”, va convidar els seus dos fills petits (la desdentegada i un nen entremaliat) perquè l’ajudessin a cantar.
Sens dubte la millor actuació de la nit. No perquè els altres artistes fossin molt més dolents sinó perquè, per mi, Howe Gelb ja juga a una altra lliga. Per mi Howe Gelb és un dels talents amagats a la lliga de grans artistes com Nick Cave, Tom Waits o Leonard Cohen. I que així segueixi i el pugui tornar a gaudir en un espai com el de divendres, si us plau.
Just quan anaven a començar els
Nueva Vulcano els meus pares em van dir que, com que a aquests últims ja els he vist una cinquena de cops (tot i que mai en tindré prou perquè m’encanten), tocava tornar cap a casa.
Com que ja els havia vist fa poc a la sala Bikini de Barcelona (amb els (lo:muêso) en l’aniversari de Bad Music) i sé que en aquests concerts previs a la sortida del nou treball el que fan és rodar tots els temes nous i a mi el que m’agrada és deixar-me la veu cridant els seus himnes, vaig acceptar.
Entradas
