Crònica concert: Nueva Vulcano + Arcwelder

Ahir dimarts 27 d’Agost hi va haver el què podria haver sigut una festa de presentació del Sant Feliu Fest al Sidecar. Només que no estava organitzada per la gent del festival (tot i que, com van dir els Nueva Vulcano, no van tenir cap problema amb que un dels grups estrella del seu festival, Arcwelder, toqués uns dies abans a Barcelona), sinó que el van organitzar els mateixos Nueva Vulcano.
En principi havia de ser un concert de tornada a les nostres terres després de la seva gira amb The Life And Times pels EEUU, i per això van tocar el mateix repertori que interpretaven a la gira, però després se’ls hi va acudir de dir als Arcwelder de tocar-hi també.
Malauradament, tot i tenir uns convidats de luxe com Arcwelder i un preu d’entrada baratíssim 6€, no es va aconseguir el mateix ple que quan van actuar els Nueva Vulcano sols abans de marxar als EEUU (no vaig portar la càmera fotogràfica per por de que amb l’aglomeració que no hi va haver se’m trenqués).

El concert va començar amb uns tres quarts d’hora de retard amb uns Nueva Vulcano que van tocar més ràpid i menys estona que mai. Suposo que com que s’havia d’acabar el concert a les 00:30 forçadament van fer-ho per a deixar més temps als Arcwelder. Va ser mala sort, ja que els Nueva Vulcano són un dels grups amb millor directe de l’estat. Tot i així el públic va cantar cançons com “Mano Izquierda” o “El día de mañana”.

Després de l’actuació fugaç dels Nueva, els Arcwelder es van presentar i van donar les gràcies amb un català bastant correcte. I després d’això doncs una bona horeta de post-hardcore amb cops de cap que recordava a Nirvana, Shellac, Pelican, ... , noies amb camises grunge passant per sobre el públic i fins i tot algun pogo al final de tot, quan el públic es va acabar d’animar a partir de la cançó “Cranberry Sauce”.
A més de l’intensitat que ofereixen els Arcwelder també s’ha de tenir en compte que són un grup de culte molt difícil de veure ja que només ofereixen 4 o 5 actuacions a l’any a tot el món (ells són de Minneapolis i per això és molta sort que dues d’aquestes comptades actuacions siguin a Catalunya).
Després d’un bis demanat corejant “Oé, oéoéoé, ...” tot va acabar tal i com comença el seu mític disc “Pull”, amb la cançó “Trust” i una part del públic entregadíssima (amb els tres Nueva Vulcano allà al mig) cridant i botant.
Tal i com l’ocasió mereixia.

Joan Miquel Oliver: El Misteri de l'Amor

El Misteri de l’Amor, primera novel•la del compositor i lletrista d’Antònia Font, el mallorquí Joan Miquel Oliver, es presenta com una successió de fets sense ni principi ni final (i gran part d’ells també sense sentit) en forma pop i post-moderna, clares proves d’això són les mencions a les cues VIP del Razzmatazz, les festes privades d’artistes, el myspace i als DJs carregats de tripis que apareixen a la novel•la.

L’obra va precedida de la polèmica (polèmica intencionada?) nota: “L'editor vol fer constar que algunes de les solucions ortogràfiques adoptades en l'edició de 'El misteri de l'amor' s'escapen de les normes d'estil de la col•lecció 'Narrativa' d'Empúries. L'editorial ha respectat el criteri lliure amb què l'autor ha preferit transcriure certs estats onírics, monòlegs interiors, diàlegs i certes incorreccions lèxiques, sempre deliberades i controlades.”
La nota, que fa referència a les faltes d’ortografia pel què fa a puntuació, majúscules i barbarismes (l’absència gairebé total de punts i apart del llibre i també alguns barbarismes m’han recordat alguns textos del, aquest sí, geni Quim Monzó) del text ha fet que alguns autors de l’editorial la qualifiquessin d’irrespectuosa i mancada de respecte cap a l’autor. Oliver, en canvi, diu que no li fa gens de nosa ja que ell creu que l’escriptura no ha de ser automàtica sinó que ha de ser tal i com surt, i que a ell li surt així i que també és una qüestió d’estètica, aspecte que ell troba essencial en un llibre. Per això sembla que se senti afalagat per la nota, ja que la veu com un reconeixement a l’estètica del seu text.

Ja començada la història de seguida es capta que l’autor forma part de l’univers d’Antònia Font, ja que abunden les combinacions d’elements fantasiosos i exòtics (amb segon i tercer sentit, que per això és llicenciat en Filosofia) amb elements de la vida quotidiana, cosa que caracteritza les lletres del grup. En alguns casos, segons el meu punt de vista, això se li escapa de les mans i resulta un xic caòtic.
El llibre també està farcit de referències a artistes com Ken Kesey, Pep Laguarda, Pau Riba, Kubrick (al qual ja va homenatjar titulant el seu poemari “Odissea Trenta Mil”), Bukowski, Pink Floyd, Laura Veirs, Sufjan Stevens o fins i tot el nostre astre intercomarcal Quimi Portet.

L’argument, encara que segons l’autor és més important el desenvolupament dels fets que no pas el mateix argument, gira entorn des dues parelles snobs que es posen les banyes entre elles. Per això s’entén que la novel•la tingui un contingut sexual explícit molt alt. La història es veu des de diferents punts de vista i amb salts en el temps (el desenvolupament té forma de cercle, de manera que com ja he dit no hi ha ni principi ni final) tot i que el protagonista indiscutible és Toni Amengual, alter ego del mateix autor (Oliver deu barrejar elements de la seva pròpia vida amb els seus somnis eròtics, pel què sembla...).

Per últim, dic que encara que hi hagi algun punt que sobresurt (el més clar exemple és tota la reflexió que desencadena el trobar-se una sabata desaparellada al mig del carrer), el llibre no m’ha acabat de convèncer.
Aquí queda.


I el videoclip (no oficial) d'avui és, com no podia ser d'altre manera, d'Antònia Font.
Concretament de la cançó "Batiskafo Katiuskas".



Si és per mi ja es pot dedicar a compositor/lletrista (cosa que sí que fa molt i molt bé), ja que com a novel·lista no m'ha convençut... encara que potser se li haurà de donar una altra oportunitat en el futur.