Joan Miquel Oliver: El Misteri de l'Amor

El Misteri de l’Amor, primera novel•la del compositor i lletrista d’Antònia Font, el mallorquí Joan Miquel Oliver, es presenta com una successió de fets sense ni principi ni final (i gran part d’ells també sense sentit) en forma pop i post-moderna, clares proves d’això són les mencions a les cues VIP del Razzmatazz, les festes privades d’artistes, el myspace i als DJs carregats de tripis que apareixen a la novel•la.

L’obra va precedida de la polèmica (polèmica intencionada?) nota: “L'editor vol fer constar que algunes de les solucions ortogràfiques adoptades en l'edició de 'El misteri de l'amor' s'escapen de les normes d'estil de la col•lecció 'Narrativa' d'Empúries. L'editorial ha respectat el criteri lliure amb què l'autor ha preferit transcriure certs estats onírics, monòlegs interiors, diàlegs i certes incorreccions lèxiques, sempre deliberades i controlades.”
La nota, que fa referència a les faltes d’ortografia pel què fa a puntuació, majúscules i barbarismes (l’absència gairebé total de punts i apart del llibre i també alguns barbarismes m’han recordat alguns textos del, aquest sí, geni Quim Monzó) del text ha fet que alguns autors de l’editorial la qualifiquessin d’irrespectuosa i mancada de respecte cap a l’autor. Oliver, en canvi, diu que no li fa gens de nosa ja que ell creu que l’escriptura no ha de ser automàtica sinó que ha de ser tal i com surt, i que a ell li surt així i que també és una qüestió d’estètica, aspecte que ell troba essencial en un llibre. Per això sembla que se senti afalagat per la nota, ja que la veu com un reconeixement a l’estètica del seu text.

Ja començada la història de seguida es capta que l’autor forma part de l’univers d’Antònia Font, ja que abunden les combinacions d’elements fantasiosos i exòtics (amb segon i tercer sentit, que per això és llicenciat en Filosofia) amb elements de la vida quotidiana, cosa que caracteritza les lletres del grup. En alguns casos, segons el meu punt de vista, això se li escapa de les mans i resulta un xic caòtic.
El llibre també està farcit de referències a artistes com Ken Kesey, Pep Laguarda, Pau Riba, Kubrick (al qual ja va homenatjar titulant el seu poemari “Odissea Trenta Mil”), Bukowski, Pink Floyd, Laura Veirs, Sufjan Stevens o fins i tot el nostre astre intercomarcal Quimi Portet.

L’argument, encara que segons l’autor és més important el desenvolupament dels fets que no pas el mateix argument, gira entorn des dues parelles snobs que es posen les banyes entre elles. Per això s’entén que la novel•la tingui un contingut sexual explícit molt alt. La història es veu des de diferents punts de vista i amb salts en el temps (el desenvolupament té forma de cercle, de manera que com ja he dit no hi ha ni principi ni final) tot i que el protagonista indiscutible és Toni Amengual, alter ego del mateix autor (Oliver deu barrejar elements de la seva pròpia vida amb els seus somnis eròtics, pel què sembla...).

Per últim, dic que encara que hi hagi algun punt que sobresurt (el més clar exemple és tota la reflexió que desencadena el trobar-se una sabata desaparellada al mig del carrer), el llibre no m’ha acabat de convèncer.
Aquí queda.


I el videoclip (no oficial) d'avui és, com no podia ser d'altre manera, d'Antònia Font.
Concretament de la cançó "Batiskafo Katiuskas".



Si és per mi ja es pot dedicar a compositor/lletrista (cosa que sí que fa molt i molt bé), ja que com a novel·lista no m'ha convençut... encara que potser se li haurà de donar una altra oportunitat en el futur.