domingo, 14 de septiembre de 2008

Moda: 080 Barcelona Fashion

Dijous i divendres de la setmana passada, vaig assistir, juntament amb l’Eulàlia Vergés, l’Andrea Bach i la seva germana gran, Carla Bach, al 080 Barcelona Fashion, on varem poder presenciar algunes desfilades molt encertades, d’altres que no tant i fins i tot una perfomance al ritme dels Animal Collective.

Primer de tot dono (un altre cop) les gràcies de la Valeria Cánepa del Showroom que va ser la que em va aconseguir les quatre acreditacions d’invitats, ja que no en varem poder aconseguir de premsa ja que tant per part de Metal com de Tendencias.tv estava tot ple (tot i que ara ja m’he espavilat més i ja tenim el contacte directe per treure uns “All Access” de part de la Txell Miras de cara a les pròximes edicions).
Als actes del dia 5 de setembre (la desfilada de Teresa Helbig, amb vestits que llueixen les protagonistes de Vicky, Cristina, Barcelona i el cocktail inaugural) no hi varem poder assistir ja que no quedaven invitacions ni de part del showroom ni de la pròpia Teresa Helbig. Tot i que, pel què ens va dir en Chema de Teresa Helbig el dia següent, podríem haver passat igualment, ja que van deixar entrar 200 persones més de les que hi havia d’haver en principi.

El motiu pel qual no tingui fotografies de totes les desfilades és el fet de que, com que no tenia acreditació de premsa, en teoria no podia tirar fotografies i molt menys des de la zona de fotògrafs. Tot i així el divendres vaig poder entrar la càmera i, en alguns casos, fins i tot col•locar-me a la zona de fotògrafs.

Les desfilades del dijous 4 de setembre es van inaugurar, amb mitja hora de retard que es va allargar tot el dia (i el dia següent), amb una de les presentacions més boniques (des del meu punt de vista i el de tots amb els que la vaig comentar) dels dos dies, la de Martin Lamothe, titulada “Home Sweet Home”.
La col•lecció s’inspirava en l’obra del fotògraf anglès Martin Parr i es va crear un ambient cosmopolita projectant vídeos de diferents ciutats i barris, sobretot marginals.
Els colors protagonistes de la col•lecció són el beix i els colors pastel (verd, groc, rosa, blau, ...) sense crear estridències. Aquests colors van fer que més d’un pensés amb una possible influència d’El Delgado Buil (que no desfilaven però es trobaven presents al Showroom) a la col•lecció.
A la col•lecció s’hi van veure americanes, oxford bags (els pantalons de la temporada?, jo em segueixo quedant amb el pitillo, ho sento) i pantalons de cintura alta per noia.
La fotografia és del blog de Tendencias.TV:

La següent presentació va ser la del convidat Alberto Tous. Es va aconseguir un ambient molt elegant gràcies a la les projeccions de rajos d’aigua sobre fons negre que van acompanyar la desfilada. El què ens va presentar el dissenyador va ser una col•lecció femenina protagonitzada pels vestits amples de cintura (i alguns d’espatlles), pantalons per sota el pit molt amples i també transparències pel què fa a les camises.
Es va utilitzar molt el color negre, tot i que també hi van estar presents els colors metal•litzats i els motius florals.

Després d’una llarga espera hi va haver la desfilada d’Oscarleon, que tot i tenir bones intencions (pel fet de col•laborar amb Global Humanitaria per solucionar la problemàtica infantil de Cambodja) i comptar amb l’Irina Lazareanu entre les seves models, va ser la decepció d’aquesta edició del 080.
La desfilada es va obrir amb un discurs i música post-punk i va presentar una petita col•lecció en blanc i negre protagonitzada per samarretes senzilles amb el logo de la nova col•lecció.
Les models portaven estris com màscares de gas durant la desfilada.

Quan va finalitzar la passarel•la, varem poder presenciar la conferència (en anglès, of course) que feien els dos dissenyadors de la firma francesa (el fundador, Lutz, i un dissenyador freelance que es diu David) sobre la història del projecte i el fi de les seves peces de roba. Em saltaré tota la part biogràfica i em concentraré amb la roba.
Els dissenyadors, que em van caure súperbé ja que eren molt senzills i sense cap mena d’ego, van dir que ells pretenien crear roba femenina multifuncional (que serveixi tant per anar a treballar a l’oficina com per assistir a una festa) i que no encaselli la dona en cap mena d’estereotip (sexy, intel•ligent, ...).
Em va sobtar (bé, la veritat és que ja m’ho esperava, però és igual) que després de dir que ells no feien roba per un cos en concret (ja que segons ells el què més importa és l’interior) utilitzessin una model molt prima i guapíssima.
La millor part va ser quan es van decidir, després de tanta xerrera, a presentar algunes de les seves millors peces. Ens varem trobar amb jaquetes informals que es transformaven en vestits de nit, vestits en faldilles, bufandes en mini jerseis de llana, ... sense perdre el seu encant. Davant dels aplaudiments i els “ohs” dels assistents, Lutz va exclamar “I’m feeling like a magician”, doncs gairebé s’hi pot considerar.
Potser no era la millor col•lecció, però sens dubte la més original de tros.
Malauradament, la seva desfilada (protagonitzada per les millors peces de les últimes 15 col•leccions, va ser, juntament amb la d’EBP, la part que no vaig poder veure per culpa dels horaris d’autobús per tornar a Vic.

Després de l’espai que es va deixar perquè la gent dinés, les desfilades van continuar a les 16:30 amb Petar Petrov, que va presentar una col•lecció predominada pel blanc, el negre (amb efecte cuir) i els pantalons estrets que no arribaven a “pitillo”. Es trencava la monotonia amb algun toc de color de tons vermellosos i blavosos (aquests últims, juntament amb el blanc donaven un toc mariner a la col•lecció).
Les peces de roba eren llises (pel què fa a estampats) o bé amb ratlles primes.
Un clar exemple que de que es pot crear roba bonica sense recórrer a gaires complicacions.

Les desfilades següents van esdevenir un pack de tres dissenyadors que van presentar les seves col•leccions sense que la gent hagués de sortir de l’espai entre desfilada i desfilada, suposo que va ser per guanyar temps.

Andrea Llosa va presentar la seva col•lecció titulada: “La Puerta de Berlín”. L’ambientació va ser molt urbana (amb imatges d’escales, avions i gratacels i música techno).
Per a acolorir la roba es va recórrer a l’escala de grisos afegint algun toc àcid (rosa, lima, ...) que feia ressaltar les peces. Algun vestit també va recórrer als colors arenosos i els motius florals. Es va explotar molt la combinació del vestit per sobre els genolls amb els leggins.

Tot seguit ens varem trobar amb la col•lecció més dramàtica (el seu títol, “Viudas”, ja ho deia tot) del 080 Barcelona Fashion. La de Manuel Bolaño.
Es va ambientar, com no podia ser d’una altra manera, la desfilada amb imatges d’enterraments amb blanc i negre per donar pas a una col•lecció molt sòbria formada únicament pel color negre (a excepció d’alguna camisa blanca) que contrastava amb la pal•lidesa de les models i els vestits voluminosos per sota els genolls.
S’hi va afegir algun detall com barrets de copa o bé vels i, pel què fa al maquillatge, un efecte molt aconseguit de llàgrimes a les galtes.
Tot i que la col•lecció no em va agradar pel fet de ser tant negativa, he de reconèixer que el treball del dissenyador és excel•lent i que donarà molt a parlar.
La fotografia és de Tendencias.TV:


I per tancar el “pack”, la presentació de Nerea Lurgain. La col•lecció girava entorn de la música, com s’endevinava per les imatges projectades de tecles de pianos en blanc i negre o bé flautes travesseres en flames i els accessoris musicals (des de fundes d’instruments a sintetitzadors i guitarres).
El color protagonista va ser el blau (a part d’altres colors vius i en algunes peces, els tons beixos). Les models van utilitzar “pitillos” o bé malles, i va ser curiós com s’utilitzaven boxers i malles amb el mateix color/estampat deixant un tros de carn entremig.

-

El divendres 5 es va inaugurar amb les presentacions dels set joves dissenyadors que formen l’Escola Bressol.

La col•lecció d’Imma Vallverdú, titulada “NinesDolls”, intentava mostrar els diferents rols que la dona desenvolupa com a nina al llarg de la història.
La seva roba estava caracteritzada per tenir diferents “recargolins”.

La col•lecció que em va agradar moltíssim va ser la de Crommorc (darrera d’aquest nom s’hi amaguen les dissenyadores Carolina Caralt i Rosa Tharrats), títulada “Kaleidoscopi”. La col•lecció estava integrada per roba majoritàriament “oversize” (o conjunts de samarretes “oversize” amb pantalons estrets), de colors arenosos (amb estampats d’estil lleopard) i tons grisos.
La fotografia és d’Agente-K:


La col•lecció “Yumeji’s”, de Lola Cuello, va fer servir els vestits “senzills” (pel què fa a textures i estampats) de tons grisos. Es va utilitzar bastant el conjunt d’un vestit per sota els genolls amb uns pantalons estrets a sota.

La conclusió que vaig treure de la col•lecció “Love Me and Love My Dog”, autodefinida com a “Sport Deluxe” per la seva dissenyadora, la holandesa Krizia Robustella, va ser que encantarà a Paris Hilton pel fet de que els protagonistes eren els jerseis amples i còmodes de colors blanc i rosa amb estampats de gossos i onomatopeies emeses per aquests.

Stefania Borrás va presentar la seva col•lecció “Protect Me with Cockaigne” on es van utilitzar els teixits (seda, cotó) i els colors (rosa pastel o groc pàl•lid) de la naturalesa.

El dissenyador Guillén Doz (alter ego d’Arturo Guillén), en canvi, va utilitzar molt els colors metal•litzats (plata, blau, or) per als seus vestits voluminosos que arribaven a l’altura dels genolls o bé per als leggins que hi havia sota.

I, per tancar l’Escola Bressol, la dissenyadora Cristiana Lapi va presentar la seva col•lecció “XXY”, caracteritzada per els contrastos entre blanc i negre i per les asimetries entre el masculí i el femení.

Cap a les 12:30 es va presentar una altra de les millor col•leccions del 080 Barcelona Fashion, la de Bambi by Laura. I quina millor manera d’ambientar-la que convidant a la cantant revelació de l’any Lourdes Hernández (Russian Red) a musicar la desfilada.
Va ser tot un detall deixar que toqués primer una cançó sola (em refereixo a que tocava ella sense que ningú desfilés) perquè la gent tingués temps d’escoltar-la més estona. En total em sembla que va tocar tres cançons, la versió de “Girls Just Wanna Have Fun”, “Cigarettes” i “Nice Thick Feathers” (aquesta última és la que sona de fons a l’últim anunci de la marca de gelats Häagen Dasz).
La col•lecció es va caracteritzar com una renovació de l’estil mariner en la roba femenina. Per tant, varem trobar molt blau i blanc (i, puntualment, lila en algun vestit) i moltes reinvencions del clàssic banyador femení.
En general, una col•lecció molt agradable i fresca.



La presentació de Gori de Palma potser no va ser la millor pel què fa a roba, però sí (i de tros) que va sobresortir pel què fa a nivell d’escenificació.
Era la primera vegada que assistia a una desfilada del dissenyador, però pel què tinc entès ell es caracteritza per ser provocador.
Al principi em vaig estranyar que a les pantalles es projectessin imatges de la naturalesa (cosa que es podria entendre pel fet de que tot el què està relacionat amb la natura s’ha posat de moda, però que desentona molt amb el dissenyador), però tant bon punt van començar a sortir les models les imatges van canviar a les d’una ciutat molt industrial i la música també va esdevenir industrial i molt tensa (Throbbing Gristle?).
Pel què fa a la roba varem trobar, com no, un absolutisme del negre pel què fa al color. Els pantalons de cintura negre, les transparències, els vestits amb gran volum esfèric, les bosses de mà grosses com a complement i les ironies a Marc Jacobs i Chanel en forma de samarreta també hi van estar presents.




Després de l’espai de temps que es va deixar perquè la gent dinés, hi va haver la perfomance de la dissenyadora catalana Txell Miras. Com era d’esperar hi havia molts convidats, entre ells el polític Artur Mas. La perfomance es basava en una ballarina que, al ritme frenètic de la cançó “Peacebone” dels magnífics Animal Collective, es va anar traient les peces de la dissenyadora una a una.
Va ser curiós veure una mostra de dansa contemporània com aquesta al 080 Barcelona Fashion, però la perfomance va ser insuficient pel què fa a presentació de roba.



La de presentació de David Steinhorst es va caracteritzar per l’elegància, els vestits per sota els genolls, els colors grisos, blaus i beixos i, sobretot, per l’originalitat que hi havia darrera de totes aquelles cremalleres reconvertides en bufandes i detalls dels vestits.


I, per tancar aquests intensos dos dies, la presentació de Zazo&Brull.
Inspirada per l’obra “The Last Man”, de Mary Shelley, les models van desfilar, sobre la música de Portishead, vestits caracteritzats pels seus peculiars plecs i els puntuals contrastos entre blanc i negre (pel què fa a colors també hi havia grisos i blaus).



I després d’això encara hi havia les passarel•les del ModaFAD a partir de les 20:00h i la festa de clausura (amb barra lliure, els dissenyadors i les models) al Roxy Club a partir de mitjanit. Encara que no hi pogués anar (per culpa del maleït transport), vaig reservar dues invitacions a nom meu a la llista d’invitats del Roxy Club sota les 6 reserves de l’Alex Ceball per si de cas. Encara que al final no es van aprofitar.


Animal Collective – Peacebone